“Vaig quedar encallat tres mesos en una rima, però va sortir!”

Pels volts de 1831 Aleksandr Puixkin canviava per sempre més la fisonomia de la literatura russa amb Eugeni Oneguin. Novel·la paròdica, poema perfecte, un desplegament de recursos extraordinari que es va consolidar com un clàssic europeu. Mancava una traducció al català respectant el vers, i després de deu anys de feina Arnau Barios la presenta via Club Editor. Barios (Térmens, 1989), traductor català que ha traslladat al castellà obres de Lérmontov, Dostoievski i Óssipov, es reconeix deixeble de Jordi Llovet i de Ricard San Vicente i ha viscut a Moscou i Sant Petersburg. La seva tasca s’integra en un moment de reconeixement per a la traducció literària al català, essent-ne ell ja un dels més notables per aquest Puixkin.

Pregunta. En quin sentit es pot considerar Puixkin el pare de la literatura russa?

Resposta. Els russos diran que sí: “És el nostre tot”, i amb això volen dir que la literatura és “el seu tot” nacional, el cor de la seva cultura logocèntrica, i que el cor d’aquesta literatura és Puixkin. Pare potser no ho és tant en un sentit lingüístic: és veritat que ell torna per primer cop mal·leable una llengua encara bastant encarcarada, la fa una llengua apta per a l’expressió literària; però el gran inventor de paraules russes, traduint-les del francès i fent uns frankensteins eslaus que serviran a Puixkin i, de retruc, als novel·listes de després, és Karamzín, un dels seus mentors, autor de la generació anterior. Pare ho és més per la dimensió, per la mesura: és el primer gran escriptor en rus, un escriptor que, amb la seva llengua, la seva imaginació i la seva capacitat de renovar-se en cada fornada de la posteritat, es converteix en font per a tots els altres: font de llengua, d’estil, de temes i preocupacions. I a partir de la segona meitat del XIX, a més, ja serà el clàssic que tothom llegeix a l’escola i de qui tothom se sap passatges de memòria, una figura omnipresent en l’imaginari dels russos.

P. Puixkin és el pare de la literatura russa, però escriu després del romanticisme i en bona part del poema es parodien els temes romàntics. Ha estat un problema reproduir aquest to paròdic?

“Si la novel·la es tradueix en prosa tindria un sentit diferent: les paraules són diferents en una línia de prosa o en un vers”

R. Una de les meravelles d’Eugeni Oneguin és que no saps mai on comença i on acaba el to paròdic: els versos que Lenski, el poeta romàntic de la novel·la, escriu abans de morir són clarament paròdics, però al mateix temps són versos molt bonics, són ridículs i commovedors. Quan Lenski mor en el duel, Puixkin ens presenta tres imatges: un parell de paròdiques —la flor que es marceix i el foc que s’apaga— i tot seguit una de molt seriosa i bellíssima, la de la casa buida, imatge que es repeteix durant la novel·la. La novel·la es mou tota l’estona pel quadrilàter, com una bola de billar, entre romanticisme, sentimentalisme abandonat, realisme incipient i classicisme en principi antiquat, però novament de moda per motius polítics: el classicisme revolucionari. Traduint-ho, hi ha el risc d’exagerar els trets per voler-ho fer massa evident: no sé si algun cop se m’ha descontrolat, la cosa.

P. La presència de Byron és constant al llibre. Puixin es limita a transvasar els encerts d’altres escriptors al rus, o fa aportacions originals a la literatura universal?

R. De vegades podem pensar que no, que només adapta models europeus, però té una sèrie de coses, entre les quals l’Oneguin, que el fan molt més que un imitador de Byron. El mateix personatge d’Oneguin és una imitació oberta, declarada, dels protagonistes de Byron, però aquí Puixkin fa que una persona de veritat, la Tatiana, s’enamori d’aquest personatge paròdic. I no només això: fa que, en un moment determinat de la novel·la, se n’adoni, que s’ha enamorat d’una paròdia. Com? Llegint el que ell llegia. Potser per aquí, pel joc de miralls entre vida i literatura, és per on Puixkin fa la seva aportació realment original.

P. Què es perdria si la novel·la es traduís en prosa?

R. El sentit. L’obra tindria un sentit diferent: les paraules són diferents en una línia de prosa o a dins d’un vers. Es pot fer, i en català ja existeix la prova, que es pot fer molt bé. Homer també es pot llegir en vers o en prosa, són experiències diferents, però la traducció en vers ofereix l’obra sencera, el seu lligam amb la tradició: el sentit és el sentit més la seva història.

P. Quines diferències hi ha entre el vers rus i el català i què ha proposat?

“Pel joc de miralls entre vida i literatura és per on Puixkin fa la seva aportació realment original en aquesta obra”

R. El vers rus, a part de comptar síl·labes com el català, té en compte el peu, el ritme intern del vers: iambes, troqueus, amfíbracs... L’Oneguin està escrit en peu iàmbic, ta-tà, i em va semblar que havia de conservar això, com a unitat mínima de l’obra. Encara que per al sistema català no sigui tan important, no som sords, i això s’acaba sentint... amb algun moment una mica forçat, ho admeto. En canvi, he sacrificat l’octosíl·lab original: de vegades surten vuit síl·labes, de vegades deu. Era l'única manera de no amputar informació en un vers massa curt i de no farcir amb palla en un vers massa llarg.

P. Hi ha algun registre que li hagi costat especialment de portar al català?

R. Potser les converses, pel pes de la rima al final i la dificultat que sonessin naturals. Però també era el més divertit de solucionar.

P. Alguna estrofa gaire endimoniada?

R. Les estrofes de més elevació lírica, quan calia fer bona poesia, com la mort de Lenski, algunes descripcions de la natura, el monòleg final de la Tatiana. Crec que no me n’he sortit del tot, però ja no ho sé veure, no hi tinc distància. La murga principal era la rima, sempre. Un cop em vaig quedar encallat tres mesos en una rima. Però va sortir!

P. Quins clàssics russos queden per traduir al català? Quin li agradaria traduir?

R. Que siguin igual d’importants i que demanin tant de temps i dedicació diria que cap més, per sort. És a dir: cap més volum llarg i en rima que valgui gaire la pena de traduir. Poemes separats sí, molts, però a poc a poc. I després les grans novel·les, que ja estan traduïdes però que suposo que anirem retraduint entre tots els traductors que som. Tinc la sort que el que m’agradaria traduir és just el que estic traduint ara: una selecció de Txékhov.