Un explorador polar a Vic

Qualsevol persona que es trobés dimecres a la nit a la plaça Major de Vic o els voltants es deu haver sorprès davant de la inesperada presència a la zona de dos individus molt abrigats enarborant una bandera noruega i arrossegant un trineu. Un era jo.

Atesa la meva experiència polar (tota teòrica) em vaig adjudicar el lloc de cap de l'expedició organitzada per mi mateix per assistir a una projecció in extremis de la pel·lícula Amundsen (2019), un biopic del director Espen Sandberg del famós explorador noruec que va conquerir el Pol Sud. El film ha passat amb més pena que glòria per la cartellera barcelonina i després de tot just dues setmanes d'exhibició l'han retirat despietadament. L'únic lloc on encara es pot veure a Catalunya és als Multicinemes Sucre de Vic, i en una àrdua franja horària que riu-te’n de la glacera de Beardmore.

Conscient que si em despistava em perdia la pel·lícula, vaig decidir muntar una esforçada partida, com manen els cànons, per anar a veure-la. Vaig pensar a posar a la premsa un d'aquests anuncis clàssics com el de Shackleton el 1907: "Es busquen homes per a viatge perillós. Sou escàs. Fred extrem. Perill constant. No s'assegura la tornada. Honor i reconeixement en cas d'èxit. Pago la gasolina i el peatge de Martorell" (l'última frase és meva). Però no tenia temps: era el migdia i la pel·li la passaven a les 19.20.

Necessitava gent audaç. Vaig trucar primer a Evelio P., que banya en whisky cada any la seva pena en l'aniversari de la mort del capità Scott. "Hum, avui dius?, a Vic?, estàs boig?". Vaig penjar reflexionant sobre com alguns deixen passar la incandescent ocasió de l'aventura i la glòria per abandonar-se després a la vana malenconia de les oportunitats perdudes. El següent va ser Daniel Fernández, que tampoc no podia, encara que no només ho va justificar (se n’anava a Mèxic), sinó que em va explicar que de manera premonitòria aquell matí s'havia dutxat amb aigua freda, ja que tenia espatllat el termos. La meva tercera opció era la més lògica: un noruec. El meu amic Bjarne Nilssen té una edat però està en plena forma i no només és compatriota de Roald Amundsen sinó originari de Telemark, el paio. Tanmateix em va contestar molt afligit: "M'encantaria, però tinc metge". Va aprofitar per advertir-me que les crítiques noruegues de la pel·lícula no eren gaire bones i per recordar-me que ells, els noruecs, malgrat els èxits d'Amundsen, sempre han preferit Nansen, "un home més complet com a explorador i com a ésser humà".

D’acord, però la pel·li era d'Amundsen i jo encara no tenia ningú que m’hi acompanyés. Em va fer pensar en la solitud dels herois, en la dificultat d'arrossegar els altres a les grans empreses, d'empènyer-los cap a un horitzó infinit en el qual espera el que ningú no ha vist i et forges un nom imperible i fama a força de coratge, escorbut i penellons. Amb tanta èpica se'm feia tard i potser hi havia trànsit. A veure si aniria fins al Pol Sud per trobar-me que la pel·lícula ja havia començat. Em vaig escapar de la feina i anant cap a casa per agafar el cotxe vaig topar de cara amb una última oportunitat: Jordi Serrallonga. El prehistoriador i viatger baixava passejant tan tranquil pel carrer fumant la seva pipa i va quedar una mica sorprès de la meva vehemència en abordar-lo. "Sí, jo també la vull veure, una vergonya que hagi durat tan poc, hi aniria sense dubtar-ho, és clar, però he de recollir el meu fill, dona-li records a Amundsen de part meva". Vaig estar a punt de llançar la tovallola. Quin líder estava fet. No em seguien al cinema, així que imagina’t a l'Antàrtida. Pres d'una sobtada inspiració vaig recordar que Scott va fer la seva carrera al pol amb un ornitòleg, Edward Wilson, expert en ous de pingüí. Jo també ho podia fer!

"Amundsen?, a Vic?, ara?... Per què no, vinga, va". La inesperada resposta de José Luis Copete em va deixar tan estupefacte com entusiasmat. Per fi tenia grup! Reduït, és cert, i no sabia si el gràcil estudiós dels ocells em tiraria del trineu com el robust editor Fernández, però era el que tenia (vaig confiar que Copete no es recordés de com va acabar Wilson la seva aventura). Així que vam anar cap allà. Amundsen va partir amb cinc homes, quatre trineus i 52 gossos (pel camí els expedicionaris en van menjar 41). Jo anava a Vic, vaig repassar, amb un home, un trineu nadalenc de fusta, dues gorres de llana (una, souvenir de Noruega), 1 bufanda i la biografia d'Amundsen de Tor Bormann-Larsen (History Press, 2011) —de la qual la pel·lícula pel que sembla ha tret molta informació sense citar-la: hi ha polèmica; sense oblidar la perceptiva bandera del país escandinau. No portàvem gossos per menjar-nos-els però podíem comprar crispetes al cinema.

Vam arribar a la nostra destinació i vam entrar als multicinemes ben proveïts. Vaig dubtar si havia de comprar una entrada per al trineu —ja que l'havia portat fins a Vic em va semblar cruel deixar-lo al cotxe—, però la sala era gairebé buida i va poder ocupar una butaca al meu costat ell sol, gratis. I va començar la projecció. Malgrat l'opinió comentada per Bjarne —els crítics noruecs han qualificat el biopic d'avorrit, superficial i "molt fred"(!)— , em va semblar una pel·lícula formidable i els paisatges grandiosos i d'una bellesa extraordinària. És gairebé com ser allà (afortunadament gairebé). Surt tota la vida d'Amundsen, una mica a l'estil de la Viquipèdia, fins a la seva desaparició buscant Nobile a l'Àrtic. Va ser el 1928, així que és inútil esperar que torni. El caràcter difícil de l'explorador es fa ben palès: un crític noruec ha destacat que el millor del film és que el personatge apareix com "el carallot que era". L’interpreta molt convincentment Pal Sverre Hagen —que encarnava Thor Heyerdahl! al film del mateix director sobre la Kon-Tiki. La pel·lícula, explicada especialment a partir de les seves amants Bess Magids i Kiss Bennet i del seu germà, el sacrificat Leon, no estalvia les amargors que va haver de passar Amundsen. Com el van menystenir i menysprear, no només els britànics, que el consideraven un nouvingut de l'Antàrtida i van glorificar en canvi Scott com a bon perdedor, gentleman i sportsman, sinó els seus compatriotes. I mira que Amundsen, a més de conquerir el Pol Sud, va obrir el pas del nord-oest i va ser el primer també, per aire, al Pol Nord. Era tanmateix d'aquests homes sense empatia ni carisma, antipàtic, i, amb la caputxa posada, tenia aspecte de vella castanyera esquerpa. A més, tenia tirada per les dones casades (com Nansen, la de Scott). Tot això no va ser obstacle perquè Copete i jo gaudíssim de valent de la pel·li i sortíssim més contents que un gínjol.

Va ser llavors quan vam decidir rematar la vetllada amb una marxa cap a la plaça Major, i uns beures. Vam avançar esforçadament en la nit polar arrossegant el trineu fins a arribar al centre mateix de la plaça deserta. No ens va importar que allà s'alcés incongruentment un arbre de nadal i des de tots els balcons i porxos ens observés atònita, entre llaços grocs, la completa galeria de personatges del procés. Vam plantar la nostra bandera, vam fer tres visques i ens vam abraçar. Ho havíem fet.