Això va de democràcia

Les últimes eleccions generals han tornat a consagrar ERC com a pal de paller de l’escenari polític català. Val la pena recordar que el viatge ha estat llarg per arribar fins aquí, i va començar a partir dels noranta sobre la base d’una idea nova: els joves que es van fer càrrec de les venerables sigles del partit de Macià i Companys volien fer hegemònic l’independentisme superant el nacionalisme tradicional i plantejant la construcció d’un Estat nou no ja des d’un vessant identitari, sinó com a oportunitat per a un aprofundiment de la democràcia.

Hi va haver un moment en què aquesta idea semblava que podia disputar l’hegemonia en un moviment independentista que creixia sense parar. Ha passat molt de temps i, sobretot, han passat moltes coses. Els impulsos de regeneració democràtica d’aquell moviment semblen haver perdut el combat, sepultats per l’agressivitat d’una dreta nacionalista i identitària que té el vent dels temps a favor, pels desastres d’una competició electoral interna al si de l’independentisme que ha marcat i marca de manera perversa la realitat política catalana, per una devaluació institucional evident, per l’enduriment del debat polític –en el qual ja no es conceben rivals sinó enemics, o traïdors– i, sobretot, pel clamorós menysteniment d’aquella part de la societat que –en tota la seva diversitat– no comparteix ni pensa compartir en el futur un projecte de separació d’Espanya.

El procés, almenys des del 2015, s’ha decantat progressivament cap a un nacionalisme populista més, amb la típica manipulació de totes les paraules, des de llibertat a exili, república i, òbviament, democràcia. Ho reconeix també una part significativa d’aquells sectors que en un moment o altre li han fet costat, i que en definitiva són aquells que l’han fet massiu. Sense voler tornar al 6 i 7 de setembre i a la deriva representada per la llei de transitorietat (que dibuixava uns mecanismes institucionals del tot menys democràtics), només cal remetre’s a les declaracions dels últims dies: mentre a la televisió pública catalana una dirigent d’Arran defensava poder conculcar els drets dels altres en funció d’una suposada raó (massa respecte es mereixen els joves per minimitzar-ho, s’han de prendre seriosament), el president Torra en el seu judici per pancartes i llaços grocs demostrava un analfabetisme democràtic que hauria d’espantar seriosament la ciutadania. Avui en dia qui està portant la batuta de l’independentisme al carrer i a les institucions són aquestes concepcions, no pas les que reclamen la independència com un instrument per conquerir més democràcia.

En aquesta situació ERC té a hores d’ara una responsabilitat cabdal. Encara més, en la conjuntura de tenir a les mans el poder de facilitar el primer govern de coalició d’esquerres a l’Estat des del restabliment de la democràcia.

Ningú és ingenu i tothom sap que la tessitura real per als republicans és difícil: al llarg dels anys han crescut sobretot a costa de molt vot nacionalista conservador, especialment fora de l’àrea de Barcelona. És amb aquest capital electoral i polític que s’han transformat en un partit gran i ara volen consolidar la seva centralitat conquerint allò que han desitjat sempre, que és la presidència de la Generalitat. També saben que qualsevol moviment per desfer-se de la tutela de l’independentisme arrauxat (en la seva versió júnior de la CUP o sènior del puigdemontisme) el pagaran amb una campanya de desprestigi duríssima, construïda sobre la narrativa de la traïció, de la censura a la conciliació i a l’acord amb “l’enemic” (quin masclisme tan evident en aquestes acusacions!), i de la construcció d’un enemic intern perfecte, aquell que finalment no ha estat capaç de ser “prou català”. Els mateixos Tardà i Rufián –tots dos dirigents que han anat més enllà a l’hora de denunciar el caràcter integralista d’una part de l’independentisme– ho han experimentat durament en la seva pròpia pell.

Però la política –si és que serveix d’alguna cosa– demana capacitat d’operar tenint en compte un context determinat i, sobretot, fidelitat a uns principis.

El context diu que la independència és lluny, no només per la situació espanyola i internacional, sinó sobretot perquè no té el consens de la majoria de la ciutadania catalana. Per tant, ERC s’haurà de plantejar què fa en un “mentrestant” que tot apunta que serà llarg. Poden seguir acceptant l’hegemonia nacionalista tradicional (per temor, convicció o tacticisme, com han fet en el cas de la negativa als Pressupostos) o bé fer fructificar el consens que li ha atorgat la ciutadania. I això entronca amb la fidelitat als principis: si el projecte fundacional d’aquesta ERC es basa en la idea de la independència com a eina per plantejar una millora democràtica, per eixamplar els drets de la majoria, seria impensable negar el seu suport a l’acord del PSOE, Unides Podem i En Comú Podem. En definitiva, tenen una ocasió immillorable per reafirmar els seus principis i demostrar que la seva lluita és pels drets del conjunt de la ciutadania de Catalunya. Per deixar clar que, efectivament, almenys per ells “això va de democràcia”.