Els peatges d’ERC i Junts per Catalunya

Comença la temporada de rebaixes en un panorama postelectoral sense sentit d’Estat. Per la seva banda, ERC i JxCat enfrontats a l’Estat i al mateix temps entre si, es preparen per passar per caixa negociant una abstenció. Vegeu els prestatges d’identitats malmeses i diàlegs desenquadernats. ERC surt amb avantatge perquè almenys aparenta una certa possibilitat de deslligar-se de la unilateralitat, si és que se la considera creïble. JxCat, al contrari, va desbocat des que la CUP va vetar Artur Mas i va imposar Carles Puigdemont.

Cap de les dues formacions han estat explícites a l’hora de condemnar la violència als carrers de Barcelona, tot i que ERC n’ha dit alguna cosa. En tot cas, ho voldran justificar tot com a resposta a la sentència del Suprem i ara mateix com a rèplica als avanços de Vox. En això coincidiran amb la previsible estratègia de Pedro Sánchez: feu-me president perquè el feixisme no s’apoderi d’Espanya.

En aquest paisatge de deslleialtats i contraprestacions embrionàries, caldrà veure com maniobra Miquel Iceta. El PSC es l’únic partit protoconstitucionalista que es presta a driblar en aquesta terra de ningú que s'ha estès entre la Constitució i el desacatament. Ja va aconseguir, gràcies a l’estratègia de Manuel Valls, que ERC no ocupés l’alcaldia de Barcelona i que Núria Marín presidís la Diputació de Barcelona. Es així com el PSC ha anat recuperant poder, mentre que Ciutadans el qualificava de no constitucionalista i el PP li demanava que renunciés a qualsevol pacte amb l’independentisme. És cert que el dimoni carrega pactes d’aquesta naturalesa, però el realisme polític obliga a reconèixer que Iceta té capacitat per intentar-ho, tot i que hagi quedat en la memòria el rastre deplorable dels tripartits. És una dada ineluctable que el PP i Cs tenen dos escons cadascun. Vox, dos més. Moltes coses han canviat arran del recompte de vots de diumenge.

Interessa saber –per exemple– qui mana a ERC, en plena alternança d'una de freda i una de calenta. A JxCat se suposa que mana Carles Puigdemont i que Artur Mas espera alguna cosa. El cert és que, mentrestant, Pedro Sánchez no se li posa al telèfon a Torra. Telèfon vermell, volem cap a un diàleg que és una de les trampes semàntiques habituals, com la sentència de cent anys, que Espanya ens roba o que pots marxar d’Espanya i no sortir de la Unió Europea. Tot sigui per l’espontaneïtat incendiària dels CDR. Tot i que es pugui considerar una ingenuïtat, és una mica peculiar que –després de les nits de violència a Barcelona– la CUP encara tingui dos escons. Un es pregunta on ha anat el vot d’ordre, tret que no sigui que és inexistent entre tanta anomia i destrossa institucional.

En aquest Black Friday que començarà arran de la desventurada convocatòria electoral de Pedro Sánchez, no hi haurà cap oportunitat per a l’autocrítica del nacionalisme ni per fer un balanç dels costos que han tingut fins ara la insurrecció nocturna i el bloqueig de la Jonquera. També correspon a una certa idiosincràsia mirar cap a una altra banda quan s’ha arribat a una situació tan greu. Oblidar no és la millor manera de contribuir al pluralisme i a la defensa dels interessos econòmics i socials de Catalunya. A un Sánchez feble les exigències constitucionalment inassumibles de l’independentisme el portaran a un exòtic bloqueig amb ell mateix. El poder o l’ordre constitucional: per al PSOE aquest és un dilema impossible.

Una societat desganada fins i tot ha perdut la curiositat per saber què passa el dia 18 amb Quim Torra, jutjat per desobediència al TSJC. Unes eleccions anticipades es veuen com una peça al tauler. Podria ser el PSC el vot útil? Cap on aniran els vots que han marxat de Ciutadans? És factible un bloqueig constitucionalista? Reeixirà un aggiornamento del pujolisme preandorrà? Però abans tindrem temps de constatar fins a quin punt les transaccions del catalanisme clàssic per sustentar la governabilitat d’Espanya –que semblava que tenia com a antítesi Cs– s’han anat desnaturalitzant i això d’ara és més propi d’un assalt a la diligència. Aquí tenim Lluís Llach a la Jonquera cantant L’estaca, que a finals del franquisme tota l’esquerra espanyola corejava amb espelmes enceses. Ara el que tenim són bengales incendiàries dels CDR davant de la Prefectura Superior de la Policia a Via Laietana.