Brollada, poliamor, postporno

Diu el tòpic que a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans van a deshora i que triguen tant a incorporar innovacions que aquestes mateixes innovacions acaben sent vellúries. Bé, no cal dir que els processos que desemboquen en la normativització de les novetats és lent i conscienciós, que totes les llengües es mouen amb els mateixos ritmes i que cal verificar del dret i del revés que la llengua ha incorporat, per exemple, un determinat vocable. Passa que en català, per sort, disposem d’una acadèmia en petit, una segona entitat normalitzadora que actua de referent exprés i que valida plenament paraules sense que hàgim d’esperar a la seva inclusió al diccionari normatiu. Es tracta del Termcat, el Centre de Terminologia Catalana, que en té prou amb publicar les seves novetats al Diari Oficial de la Generalitat.

L’última remesa de termes aprovats pel Termcat ha estat generosa, no tan sols en quantitat (més de 500 termes nous) sinó també en gosadia temàtica, tot un caramelet per a les columnes sobre el català i les seccions de ràdio de llengua, desitjoses d’obtenir més clics a la seva pàgina web. I així, al costat de camps temàtics tediosos com el dret, el medi ambient o els tipus de fusta, el Termcat ens ha regalat tot un llistat de termes nous relacionats amb la sexualitat i l’erotisme. Celebrem-ho, perquè així com de la Secció Filològica es pressuposa la prudència, la contenció, fins la inhibició en certs aspectes, al Termcat han obert comportes a l’expressió de la sexualitat més desinhibida.

A la llista s’hi reflecteixen algunes pràctiques concretes, no pas totes, és clar, no sabem si per prudència dels mateixos lexicògrafs de la casa o perquè no es pot arribar a tot arreu; potser un vocabulari més exhaustiu es menjaria el cabal de novetats de manera despropocionada i prestaríem menys atenció als tes del Japó (que també surten a les novetats). Acompanyen els termes nous les equivalències en altres llengües, tota una font d’informació que permet, d’una banda, no perdre’s pel camí (així podem saber que una asseguda a la cara és un facesitting de tota la vida), i de l’altra, gaudir de les curiositats que presenten els altres idiomes i com se’n diu, de les marranades: és curiós que de la ruptura a la francesa (en anglès, ghosting) en francès en diguin rupture à l’anglaise, i resulta d’una plasticitat fascinant que la pràctica de la brollada, l’squirting anglès, en francès rebi el nom de femme fontaine. Ningú no pot dir mai que saber idiomes no és útil.

El lèxic de sexe, però, ja no parla només de les coses que fem sinó també dels vincles que hi estableixen els participants, començant per la definició de cadascú com a prosexe o antisexe iseguint per la descripció dels diversos tipus de relacions que estan propiciant les noves sexualitats, amb una atenció especial a les relacions no monògames amb algun grau de consentiment (sense consentiment ja n’hi ha, de termes): anarquia relacional, poliamor, swinger i diversos graus d’intercanvi (de parella, complet, parcial, dona-dona; es veu que en un intercanvi dona-dona elles s’entenen i els homes s’ho miren, però enlloc no apareix l’intercanvi home-home). També l’encerta el Termcat en incloure els nous tipus de pornografia sorgits de la crítica feminista: porno alternatiu, porno feminista, postporno.

Un darrer terme mereix una atenció especial, no tant per quin és (fetitxisme del menjar, o sitofília) sinó pel que comporta d’obrir tot un món de terminologia relacionada amb fetitxismes, fílies i parafílies. I aquí el Termcat tindria camp per córrer, amb exemples com la cleptolàgnia, l’emetofília o la formicofília, que ara ens abstindrem de definir. Sí que parlarem, però, de dos fetitxismes antagònics que agrairan la seva inclusió en un futur catàleg normalitzat: d’una banda la sapiofília, o l’atracció per les persones sàvies i especialment pulcres a l’hora d’evitar les faltes d’ortografia (hi ha qui abandona xats tindèrics només perquè l’altre és incapaç d’escriure sense faltes), i de l’altra, l’anortografofília, això és, l’atracció per persones que, precisament, són incapaces d’escriure sense clavar coces a la gramàtica i l’ortografia. Y es beu que com mes milló, am aquestas personas, cuan mes mal destra demostri’s ca ets i mes atrós ascriguis, mes be u tens.