Jonathan Safran Foer: “O ens desfem de certs hàbits o ens desfem del planeta”

Jonathan Safran Foer té un somni recurrent: es veu, en ple 1941, a la shtetl (poblet) polonès de la seva àvia jueva sacsejant els veïns i cridant-los: “Heu de fer alguna cosa!” davant la imminent arribada de les tropes nazis. Només la seva àvia va fugir, i va deixar enrere els seus avis, germans i cosins, que la van veure fer els preparatius i fins i tot la van ajudar, però no es van moure. Ni van dir res. I van ser exterminats... És una de les impactants històries que repunten, juntament amb una important allau de dades científiques, el seu assaig Podem salvar el món abans de sopar (Ara Llibres), una posada en pràctica que, un cop comprovat que amb els fets objectius no n'hi ha prou per mobilitzar la humanitat contra el canvi climàtic, cal convertir el problema en un tema emocional també. En sintonia amb el seu primer assaig, Comer animales (2011), proposa ara que, més que comprar-se un cotxe elèctric o plantar arbres, seria millor menjar carn només per sopar: si les vaques del món conformessin un país seria el tercer d'emetre més gasos d'efecte hivernacle, després de la Xina i els EUA.

El missatge del novel·lista de les celebrades Tot està il·luminat o Tan fuerte, tan cerca sembla que sigui, en el fons, denunciar que ningú es creu que la fi del planeta, a aquest ritme, està molt a prop, pensant que, a última hora, o bé arribarà un messies o un invent que ho arreglarà tot. “La confusió de la gent és deguda a la manera extrema com s'està elaborant el discurs climàtic: anem al "ja estem condemnats" o al "tranquils, que al final tot acabarà bé"; és molt temptador veure-ho com un problema existencial en comptes de pràctic: l'existencial ens excusa de la participació i ens permet sentir emocions més tranquil·litzadores”.

Un gran enemic del canvi climàtic, sosté Safran Foer (Washington DC, 42 anys), són les xarxes socials, perquè “ens animen a tenir la sensació que expressar l'opinió o l'emoció és igual a fer alguna cosa: mirem la vida de Greta Thunberg per internet, donem un like i ja està, ens pensem que som ambientalistes; i no, això no va del que se sent o se sap, sinó només del que es fa”, diu qui s'autoinculpa, pels seus constants viatges amb avió, de “deixar una petjada de carboni molt més gran que el negacionista mitjà; cal lluitar contra el narcisisme fàcil de proclamar valors amb els quals un, al final, no viu”. Un segon mal de les xarxes és que “amb els likes i no likes s'ha acabat polititzant el tema i això no va de liberals o conservadors: o ho resolem o patim tots”.

Fora del reduït àmbit de la ciència-ficció, el canvi climàtic no té relators, novel·listes o cineastes, abandonament que podria fer-se extensible al compromís dels intel·lectuals de tota condició de mig món. “És cert: jo també he desertat del tema com a novel·lista, i és perquè resulta massa dur i no té les qualitats per explicar una bona història: és complicat, vague, dispers, difícil de dividir entre dolents i herois…”. Però, d'acord amb els temps, creu Safran Foer “comença a haver-hi relats, però no en el sentit tradicional: Greta ha captat la imaginació de milions de persones, és la seva inspiradora; l'heroïna de la història, el relat del canvi climàtic, és ella, i no ha estat una creació dels mitjans o d'uns intel·lectuals que s'han mullat poc, especialment als EUA: les manifestacions mundials de fa uns dies van ser la 19a notícia a la CNN, mentre que a Europa van ser portada”.

A partir de la premissa que “o ens desfem de certs hàbits d'alimentació o ens desfem del planeta”, es destil·la del llibre una responsabilitat que sembla exigir més a les persones del carrer que a les grans corporacions o governs. “Necessitem un canvi sistèmic, però cal començar per l'individu; pensar que els governs han de fer lleis contra el canvi climàtic i pressionar les corporacions està bé, això alleugeriria la pressió mental de les persones, però la realitat és que no sembla que ho hagin de fer, per la qual cosa és millor que ajudem amb canvis en els nostres hàbits que impliquin conseqüències econòmiques per a aquests governs i empreses; als EUA esperem a veure què fa la Xina, però, mentrestant, jo, què puc fer?”.

Aquesta iniciativa individual, creu l'escriptor, “no consisteix a deixar de volar o de menjar o de conduir: cal allunyar-se d'aquesta por d'explicar les coses així. Es tracta de moderar aquestes conductes: sobreestimem el que podem fer en un any i subestimem el que podem fer en 10”, resumeix.

En les petites tessel·les vivencials del llibre, Safran Foer rememora la patètica actitud del jutge jueu del Tribunal Suprem dels EUA Felix Frankfurter, que el 1942 va justificar la seva inacció en els cercles de poder davant les atrocitats al gueto de Varsòvia que li explicava un fugit, Jan Karski, amb un paralitzador: “És que no em puc creure el que em diu”. “No vull convertir-lo en un brètol, però em serveix per reforçar la meva pròpia lluita per creure; segurament va ser un criminal, però jo no soc gaire millor que ell”. Esbossa una lleugeríssima línia de somriure rere les rodones ulleres de nacre quan se li comenta si, fruit de les seves propostes (que implicarien una reducció del consum de carn en un 90% i de llet en un 60% al Regne Unit i als EUA), el seu llibre no és un brindis al sol, sobretot quan experts com Guy McPherson o David Wallace-Wells han posat data a l'apocalipsi: 2030. “De moment, no hi ha cap científic seriós de tots aquells amb qui he parlat que m'hagi dit que hem arribat al final; estic convençut que la Humanitat farà el que cal fer. Ja hi ha indicadors: el consum de carn ha baixat en els últims mesos un 30% a Europa. El problema és si hi arribarem a temps”. I creu que ho farem? “La velocitat dels canvis és sorprenent en tot àmbit de la vida, últimament; són molt lents un temps i, de sobte, en un any, tot s'accelera. Podem fer-ho”. Safran Foer ja hi contribueix: del Comer animales a aquest llibre ja ha deixat, per fi, d'ingerir ous i productes làctics “per esmorzar i dinar”.