La ciutat que porten al cor

Barcelona és la segona ciutat més poblada d’Espanya i la desena d’Europa. Quan hi van arribar els meus besavis, entre finals del segle XIX i principis del XX, a la ciutat hi vivien mig milió de persones. Avui, els residents de la urbs són 1,6 milions i els de tota l’àrea metropolitana superen els tres milions. Amb un PIB per càpita de 37.100 euros, la comarca del Barcelonès, de la qual formen part cinc grans ciutats tan enganxades entre si que semblen siameses, és una de les més riques d’Europa. El seu producte interior brut per habitant supera la mitjana europea (30.860 euros). El que vull dir és que Barcelona no sembla, en principi i per motius de benestar, llibertats, educació o capacitat de generar riquesa, el lloc propici per a la revolta, per sortir a cremar-ho tot. I són tantes les identitats d’aquesta ciutat que costa distingir les pàtries dels qui fan cua al metro o demanen hora a l’ambulatori.

Sempre he pensat, des de petita, que vivia en un lloc privilegiat. No, la meva família no formava part de l’alta burgesia. Uns eren petits fabricants del Poblenou, dels que vivien a les seves cases fàbrica, dedicats a soldar metalls des que sortia el sol. Uns altres, comerciants disposats a sobreviure als temps. Tots dos grups familiars i professionals van sobreviure, amb algunes baixes, a tot: a la guerra (mantenint les fàbriques obertes), a la postguerra i a la fam, al tancament del comerç tradicional (el seu) i a l’arribada dels turistes. Van vendre llavors les seves fàbriques i tallers, que es van convertir en garatges per a camions, i es van desfer de les botigues de teles; van assumir que, venent xeviot al metre, no els quedava marge. Els seus fills van obrir bars i apartaments al Castelldefels dels seixanta, i van servir copes als turistes alemanys, els van netejar les habitacions. Sempre en família, sense subvencions, sense queixes. Alguns van prosperar, altres menys. Jo els observava, espantada de tantes anades i vingudes, buscant un lloc tranquil on amagar-me a no fer res. Però els diumenges, quan els meus avis em portaven a la plaça Catalunya, al teatre o a veure passar les Golondrinas davant de l’estàtua de Colom, sempre vaig notar en aquells senyors i senyores de Barcelona l’alegria d’estar vius, d’aprendre. Ells em van ensenyar tot el que era important. Hi havia tantes coses per veure, escoltar i llegir! A cap se li va passar pel cap –ni durant els bombardejos de la Guerra Civil– fugir o tancar els seus tallers.

Barcelona era la ciutat del seu cor. És també la meva. Per això entenc que continuï venint gent de tot arreu. I tot i que ara ja no tenim fàbriques –el 2018 el nostre sector industrial va tenir creixement negatiu del -0,4%– continua augmentant el sector serveis. La nostra població no disminueix de manera significativa si comparem sèries estadístiques llargues. Hi ha períodes buits, amb caigudes, provocats per les guerres o les crisis econòmiques, però ni tan sols la píndola o l’augment del treball de les dones –signe inequívoc de prosperitat social i cultural– han impedit que mantinguéssim la població dins de xifres estables. Venen. Continuen venint. Per això parlar avui d’una identitat, de només una, en una megaciutat com la nostra és impossible.

“Que no se n’assabenta, senyora?” “Que es tracta d’Espanya, dels feixistes espanyols, d’una sentència injusta?” “Que ho tornarem a fer”... Els escolto, les seves veus em brunzeixen a les orelles, mentre continuo teclejant i revisant les pàgines d’estadístiques de l’Inem, de l’Idescat, de la Unió Europea. La comparació és tossuda. No hi ha motiu per a una revolució independentista, anarquista o antisistema; ni tan sols hi ha anarquistes, per això venen de països com Itàlia, que s’ha especialitzat en la guerrilla urbana. Una Europa curiosa, la del benestar.

No vull banalitzar el que ha passat. Quan vaig veure que homes i dones irats treien amb pics i pales les llambordes de la Via Laietana, aquella avinguda que va iniciar la modernitat urbanística a la meva ciutat, em van venir ganes de bufetejar aquells joves plens d’adrenalina. Fins i tot vaig passar per davant d’un contenidor cremat i ni tan sols vaig poder insultar la parelleta que s’hi feia un selfie. Vaig tornar a casa, caminant, respirant fondo, perquè més que en pàtries crec en aquesta ciutat que es lleva cada dia disposada a seguir endavant. I m’he adonat que som molts els barcelonins que li volem demanar al Govern de Catalunya que, abans d’organitzar noves marxes sobre Barcelona, miri al seu voltant, ens intenti veure. No som independentistes. Ni feixistes. Volem que es respecti la Constitució i som igual de pacífics que les famílies que van venir des d’altres llocs –hi tenen tot el dret– a dir-nos que volen la independència. Deixeu estar els Tsunamis i expliqueu els vostres objectius al Parlament català. Discutiu amb la resta de representants, no els menystingueu amb resolucions que només busquen desafiar l’Estat espanyol. Necessitem que torni la política. Convoqueu eleccions. Aquest país necessita un president i un govern que manin, que ens vegin a tots.