Mor Salvador Giner, impulsor de la sociologia moderna

“És difícil visitar algun àmbit de la sociologia a Espanya en què no et trobis que ell ja hi havia estat”, sol dir Félix Ovejero, catedràtic de Filosofia Política per referir-se a Salvador Giner, un dels grans constructors de la sociologia contemporània a Espanya, que va morir ahir a Barcelona als 85 anys. Va ser un dels fundadors de la Federació Espanyola de Sociologia i de l’Associació Catalana de Sociologia, va publicar desenes de títols sobre la matèria i va ostentar la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans entre el 2005 i el 2013. Va arribar a aquesta branca científica fruit de la seva insatisfacció amb la carrera de Dret i per l’agitada troballa d’un llibre (Sociología como ciencia de la realidad) en una llibreria d’ocasió.

Giner (Barcelona, 1934) es va doctorar en Sociologia a la Universitat de Chicago, va completar els estudis a Alemanya i va fer classes a Anglaterra gairebé 23 anys, entre 1965 i 1989, en diverses universitats. Aquest cosmopolitisme el va mantenir en contacte sempre amb l’avantguarda de la disciplina, que després va importar a Espanya, i alhora li va permetre ser “un dels intel·lectuals que més brillantment ha representat la sociologia espanyola més enllà de les nostres fronteres”, destaca el seu col·lega Manuel Pérez Yruela, que va ser deixeble seu a la Universitat de Lancaster.

La seva notable altura i tracte cordial, sempre amb un notable sentit de l’humor, li donaven un cert aire de savi distret, que ell irònicament alimentava en reconèixer-se com a home ”dispers i confús”, tal com s’autodefinia. La seva obra, impregnada d’antropologia, filosofia o ciència política, el contradiu perquè bona part dels seus molts fils temàtics convergeixen en “la preocupació per l’estructura social de la llibertat, analitzar com la llibertat necessita, per existir, certa estructura social, unes condicions materials i culturals,” resumeix per a aquest diari Pérez Yruela, membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on Giner va ser director del seu Institut d’Estudis Socials Avançats.

Aquest rastre es pot resseguir en la seva extensa bibliografia, iniciada amb Historia del pensamiento social (1967, primer diccionari de la matèria a Espanya i manual universitari crucial durant anys) i Sociologia (1968), esquitxada per mirades profètiques com Sociedad masa (1976) i La sociedad corporativa (1979), escrita amb Pérez Yruel, on avancen la supremacia del corporativisme malgrat la desaparició del pacte social.

Amb un currículum carregat de premis (des dels que van ser fruit d’obres, com l’Espasa d’assaig el 1987 per El destino de la libertad, fins als que van reconèixer la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi el 1995 o el Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política el 2006), Giner va anar mostrant la seva preocupació per l’evolució de la societat espanyola arran del seu retorn el 1990, quan va ocupar la càtedra de Sociologia de la Universitat de Barcelona. “La descomposició social és gravíssima”, alertava el 2007 a aquest diari, conseqüència d’un “capitalisme concurrencial” que havia trencat estructures i referents socials i que estava generant “una societat molt insolent”.

No era estrany aquest toc d’atenció en qui va reconèixer tenir “una preocupació moral i ètica”, des d’una òptica laica. “La sociologia és moral, no neutral”, afirmava. D’aquí venen obres com Manual de civismo (amb Victoria Camps) o Sociología del mal. Redactor i assessor en el seu moment de la Gran Enciclopèdia Catalana en política, en els últims anys havia defensat tesis properes a l’independentisme, fill del nacionalisme que veia com a reacció a la globalització. Tot i així, reivindicava per a l’IEC el paper d’“acadèmia nacional” en una Catalunya independent, i va assegurar fa quatre anys, potser fruit del realisme que destil·la sempre la sociologia que tant dominava: “La solució federalista és bona. Com que no soc polític puc dir tranquil·lament que si som separatistes l’acord, de compromís, serà la federació”.