L’altre planeta català del Planeta

El Planeta observava ahir dimarts la ciutat des de les altures, com des d'un altre planeta, perquè el lloc de la cerimònia del premi, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), és un palau a Montjuïc que domina Barcelona i des d'allà tot es veu petitó, sobretot les manifestacions. Normalment es fa en plena Diagonal, però aquest any s'ha traslladat aquí. Res a veure amb la sentència del procés, asseguren, fins i tot abans de preguntar-ho. La cerimònia era una càpsula de normalitat, fins i tot fora del normal: taula per a 980 convidats i ni un sol llaç groc. És més, ningú portava res groc, ni un post-it. Tota la il·luminació de la sala de la gran cúpula del banquet era blavosa, com de nevera. Es congelaven les passions, i brillaven canapès de pernil ibèric del bo. Venint de fora, una ciutat on no se sap què passarà, s'agraïa ser en un lloc previsible, on tothom sabia des de feia hores qui havia guanyat el premi. Era el tema que s'evitava educadament en els grupets de gent, és tradició, i ahir a la nit també l'altre tema, sobre el que passava fora. “Entre escriptors som gent educada i es tendeix a evitar els temes polèmics, aquí també”, deia l'escriptora Espido Freire, guanyadora el 1999.

Se sentia molta anècdota del que havia costat arribar fins aquí unes hores abans. La protesta va estar a tocar del Planeta, perquè una manifestació arrencava a la plaça d'Espanya, tot i que quatre hores abans. Però hi havia preocupació: “Eren aquí, aquí mateix”, deien dos convidats a la terrassa d'entrada assenyalant el lloc, a un quilòmetre. A la Gran Via i el centre de la ciutat volaven cops en enfrontaments entre la policia i els manifestants, però quedava molt lluny. Només la vicepresidenta Carmen Calvo va donar sensació d'arribar del front: “La delegada de Govern està bé”. Hi havia gent que no sabia de què estava parlant. “Ah, sí, que avui hi havia enrenou”, se sentia dir. Però bona part de la realitat dels veïns de Barcelona és així, no surt a les notícies. Es notava que Calvo al Planeta se sentia en un refugi segur.

“Ahir, de la roda de premsa a l'hotel, que són 20 minuts, vaig trigar tres hores. Al final hi vaig arribar caminant, i amb talons sota la pluja. Però bé, paciència”, explicava Carmen Posadas, la presidenta del jurat. “Aquí és el tema del dia i es parla, esclar, però sobretot estàvem preocupats per si hi havia algun escrache, perquè és una pena que espatllessin un dia en què el llibre, que té tan poc protagonisme, és el protagonista”. Per causar enrenou al Planeta haurien calgut pràcticament expedicions i campament base. I la muntanya estava blindada pels Mossos i la Policia Nacional. El glamur del premi era una pel·lícula invisible que deixava el soroll fora, en un reducte no nacionalista, i ja independentista ni en parlem, que el món indepe mira fatal. També als seus que hi van, si en queda algun i, de fet, porten el llaç per dins. Planeta va traslladar la seu de l'empresa a Madrid fa dos anys i tota la Generalitat va deixar d'assistir-hi. Ahir l'únic representant d'aquest món era Artur Mas, com a expresident. Estava assegut a la taula central, a l'altra punta d'on seia Carmen Calvo. El més a prop, a dues cadires de Manuel Cruz. Al davant, Meritxell Batet. Única autoritat catalana, Ada Colau, amb cara de circumstàncies i de pensar què hi faig jo aquí.

A les 21.20, quan tothom ja hi era, va aparèixer discretament un dels condemnats, i en això tampoc calien travesses per endevinar qui: Santi Vila. Cops de colze entre els curiosos. Grans abraçades còmplices. Com està? “Molt contrariat, sento una gran tristesa, mira com està la ciutat, és un moment molt bèstia. Esperem solucionar-ho bé i que no es faci mal ningú. Podíem ser la capital del llibre i en canvi… Aquest és un acte al qual cal donar suport. L'alegria que es veu quan tot va bé avui no la veus”. Però bé, a dins corria alegrement el cava Naveran Brut Vintage.

Hi havia convidats i famosos que feien cua per a l'estand de les fotos, mentre que d'altres molt més importants, senyors de casa bona de Barcelona, l'esquivaven: “Mira, tu, fer cua perquè et facin fotos”. Quina vulgaritat. Circulaven galetetes de parmigiano, sospirs de foie. En la suavitat ambiental, n'hi havia de poc diplomàtics, com Leopoldo Badía: “Tot això que ha passat no m'ha agradat gens. Diuen que això s'arregla parlant, però no sé com es parla. Si es parla d'això avui canviaré de taula”. O Lorenzo Silva, vencedor el 2012: “He vist la ciutat molt tranquil·la, tinc una sensació de sobreactuació, perquè la sentència és compassiva. Jo no celebro que vagin a la presó, no me n'alegro, però no compro els escarafalls de donzella violada de persones que estaven molt avisades”.

Clara Sánchez, guanyadora de l'edició del 2013, té família a Catalunya i són independentistes. “El que fem és procurar no parlar d'això. Crec que el nacionalisme és sentiment, no ideologia, i a mi em costa entendre-ho, perquè no ho soc. Crec que hi ha enfrontaments que són inútils, desgasten energia per a coses més importants. Sí, ho sento per la persona que ha perdut l'ull”. Sobre l'enrenou d'allà baix tampoc s'escandalitza, pensa que està bé protestar si no s'està d'acord: “Ens agradaria que la realitat fos decorosa, però és caòtica. És una lluita de desitjos, i si preval el sentit comú, la tolerància, ho podrem solucionar”. Santiago Posteguillo, el triomfador de l'any passat, no volia opinar: “El que penso de tot això és que quan el president de la Generalitat, els dirigents dels CDR, o Pedro Sánchez, o Casado, o Rivera, opinin sobre el ritme i la narrativa d'un llibre meu, jo opinaré sobre tot això”.

El sopar (esfera de quinoa amb salmó, tronc de rap, sacher de gerd) va arrencar amb un vídeo promocional sobre l'encant dels llibres, però era equívoc, algú podia pensar que estava parlant de política: “Aquell va ser el dia que vam començar a somiar… Un viatge sense retorn que mai ens hauríem imaginat… Benvinguts a la màgia de les paraules”. Després de les postres, va arribar l'anunci del jurat i van convidar a l'escenari Carmen Calvo i Meritxell Batet, va haver-hi murmuris a la sala, es percebia clarament que era una imatge significativa, ningú s'enganyava. Ada Colau ja no hi era, se n'havia anat. Fonts municipals van atribuir el fet que marxés a la seva intenció de seguir la situació pels incidents a la ciutat. La presidenta del Congrés va ser, de fet, qui va lliurar el premi. Les dues es van fer la foto amb els guanyadors.