Entre els llimbs i la fúria

La ciutadania puntua malament la política, al CIS els polítics ja han escalat fins a la segona posició en la llista de preocupacions dels espanyols. Després del fracàs en la formació de govern, no es veu propòsit d’esmena. Al contrari, la superposició en el calendari de la sentència del Suprem sobre el procés i les eleccions està provocant un nou concurs de disbarats. I, malgrat tot, què vol dir que la política és un problema?

Sens dubte, els polítics juguen una funció de cap de turc, que en certa manera forma part del seu sou. Renegar dels polítics és una manera d’expulsar les misèries pròpies, projectant-les en ells oblidem la quota de responsabilitat que ens pertany. Però quan aquest malestar arriba als nivells actuals tenim un problema: el descrèdit de la política afebleix les institucions democràtiques i reforça els poders contramajoritaris.

D’on prové aquest grau de desconfiança? En bona part, de la política mateixa: transmet una sensació creixent d’impotència i submissió davant dels nous poders; se sent incapaç d’oferir-nos un horitzó que doni un mínim d’expectatives a què atenir-nos –“No hi ha vida viable sense projecció en el futur, sense promesa de moderació i de progrés”, deia Albert Camus, i afegia: “Viure contra un mur és la vida dels gossos”–; s’ha guanyat profundes raons per a la desconfiança amb el seu gust pel monopoli corporatiu del poder, per l'enconament en ridícules baralles entre partits i per la corrupció, que en casos com el PP o Convergència ha arribat a ser estructural; i s'ha abandonat la política per la propaganda convertint els seus protagonistes en actors que interpreten els guions que els van entregant amb absoluta impunitat. Però hi ha també, en aquest país, una tendència crònica a desconfiar de la política després de tants anys d’una dictadura que la presentava com el motor de tots els mals. I part de l’electorat, especialment a la dreta, continua habitat per aquests prejudicis. Però, sobretot, som davant d’un problema de fons: és compatible la democràcia amb les noves mutacions del capitalisme? I part de la dreta ja està avançant la seva resposta apostant per l’autoritarisme.

Acabada d'arribar a la política, Ayuso, la presidenta madrilenya, ha fet mèrits per al títol de campiona de la indecència en preguntar-se sobre el trasllat de Franco: “Què vindrà després? Les parròquies del barri? Cremaran com el 36?” Els joves valors de la dreta continuen reaccionant amb una irritació descontrolada a l’exhumació del Caudillo. Quaranta anys després, la cultura del franquisme continua retroalimentant-se.

Cap lliçó s’ha après del fracàs de la investidura. Al contrari, Sánchez, que fa quatre mesos va demanar el vot per frenar la dreta radicalitzada i formar un Govern progressista, ara ha entrat en competència directa amb el PP i Ciutadans per demostrar qui és més home davant de l’independentisme. És Sánchez conscient del viatge que està convidant a fer al seu electorat? Després d’haver-lo atret amb l’esquer del retorn d’un govern d’esquerres, ara busca la seva reelecció desplaçant-se en direcció contrària, deixant els seus a la intempèrie. El mateix actor amb el guió canviat. Va demanar el compromís dels ciutadans i ara aposta pels “sense ideologia”: “majoria cautelosa”, en la formulació del seu assessor de comunicació, una variant de la majoria silenciosa, el fantasma sobre el qual es gronxa sempre la dreta convertint en valor el desinterès per la política i per la cosa pública. El silenci dels ciutadans com a garantia de submissió, oblidant que el fonament de la democràcia és la paraula.

L’anomenada campanya d’Estat de Sánchez liquida l’argument central de l’episodi anterior. El govern d’esquerres va ser un miratge, no hi ha salvació. I deixa els seus electors perplexos, mentre ell s'escarrassa a buscar la majoria cautelosa, és a dir, del que és inefable. Ni dreta, ni esquerra, els llimbs. Una democràcia sense ciutadania? Atrapat per la por a la qüestió catalana, Sánchez ha generat un gran embolic: la coincidència en el temps de la sentència del Suprem sobre Catalunya, els primers efectes d’una regressió econòmica i la campanya electoral, tot plegat augura que la cridòria de les impotències s’imposarà a qualsevol esbós de debat polític. S’allunya així la perspectiva de la construcció d’espais per a l’entesa.