“Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”

Mireia Sallarès va néixer a Barcelona fa 46 anys, però es va sentir atreta per Mèxic des de la seva infantesa. L'artista va guanyar una estada en aquest país i va emigrar amb una idea al cap: parlar sobre l'orgasme femení. La catalana projecta divendres i dissabte, en dues parts, el seu documental Las muertes chiquitas al Centre de Cultura Contemporània (CCCB), un film que aborda la relació de les dones amb el plaer. L'obra presenta les històries d'una trentena de mexicanes, amb perfils variats, que vinculen l'estimulació sexual amb temes com el poder, la violència o els feminicidis.

“Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”. La curiosa frase que diu la directora és una variació d'una expressió del revolucionari mexicà Emiliano Zapata. Moltes de les històries del projecte van sorgir per la seva tasca d'investigació, però la majoria dels contactes els va obtenir gràcies a les entrevistades, ja que “una la va anar portant a una altra”, reflexiona Sallarès, en una trobada al seu domicili a Badalona. Prostitutes, portadores del virus de la sida o indígenes van ser alguns dels perfils.

“Jo no volia que es veiés com una cosa feta per una dona des del privilegi per donar veu a les mexicanes. Com vaig aconseguir que això no fos així? Sent jo una de les entrevistades, explicant també la meva història, i compartint amb elles el meu testimoni”, assegura l'artista, que va dedicar quatre anys de la seva vida —del 2006 al 2009— a l'elaboració del seu documental, que també es va presentar en format de llibre.

El film, de cinc hores de durada, és el resultat de desenes d'entrevistes amb mig centenar de dones de diverses edats, professions i estrats socials que relaten les seves vivències. Les protagonistes vinculen el plaer amb temes com el poder, les lluites armades, el feminicidi, la prostitució i les malalties sexuals, entre altres problemes. La catalana comenta que moltes no es creien que estigués fent una obra audiovisual i que pensaven, en realitat, que era una periodista. La directora detalla, amb un somriure discret, que la seva solució va ser traginar un rètol de neó, per tot el país, amb el nom del projecte per fotografiar-les.

De nord a sud, d'est a oest. El treball la va portar a molts racons del país nord-americà. No obstant això, hi va haver una història que se li va quedar clavada com una espina. A Chiapas va intentar parlar amb algú de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN). “Recordo que em va rebre una dona que reia sota el passamuntanyes”, afirma. L'artista va presentar el seu projecte a la junta d'autogovern local i li van respondre que si alguna acceptava havia de ser una integrant del mateix comitè. El vocal li va respondre que les persones que la van escoltar “eren grans” i que “els feia vergonya”, per la qual cosa no hi van accedir.

Sallarès descriu el seu documental “com una metodologia de treball del chisme”. La creadora exposa que ella no anava amb una “hipòtesi que volia corroborar” i que investigava perquè “necessitava saber si les altres també sentien que la dificultat de tenir un orgasme té a veure amb factors socioculturals”. La projecció d'alguns fragments del film és part de l'exposició Coreografies del gènere, comissariada per Marta Segarra, que estarà oberta al públic fins al 6 de gener al CCCB. L'obra es va presentar fa una dècada a Ciutat de Mèxic. No obstant això, aquesta ocasió és una de les poques oportunitats que hi ha de visionar-lo sencer, ja que la directora assegura que és difícil trobar un museu que s'interessi a projectar-lo sencer per la seva durada.

La relació amb la mort

Sallarès explica que ella té una relació difícil amb la mort i fa una analogia amb els orgasmes. No només com una manera física d'abandonar un cos, sinó com una manera de ser, d'anar-te'n a un altre lloc. “Quan vaig descobrir que a França l'anomenen la petite morte em vaig adonar que per això em costava tenir-los, perquè li tinc pànic a la mort”, assenyala. Una por que, segons comenta, es va atenuar amb el seu viatge a Mèxic per la relació que tenen en aquest país amb el dol, lligat a tradicions i festes populars com el Dia dels Morts.

L'elecció del nom del documental, a banda de l'encís que té el terme francès per a l'artista, prové de la lletra d'una cançó del grup de rock mexicà Cafè Tacvba, anomenada de la mateixa manera que el film. La realitzadora diu que el text vincula el plaer amb “un lloc que no només és lluminós”, sinó també amb un espai de “violència i agressió”. També es refereix a la idea de ser amo d'algú, però només per un segon, per haver aconseguit que tingués un orgasme”. Enrique Rangel, autor de moltes cançons de la banda, va autoritzar l'ús d'aquestes composicions per al documental.

Entre les frases que la directora ha escoltat durant els seus quatre anys d'intens treball i que no es pot treure del cap destaca: “L'únic pecat de la meva vida ha estat la meva ignorància’, que em va dir una prostituta. La segona me la va comentar una mare després de preguntar-li per què havia educat les seves filles igual que a ella i no d'una manera més oberta en relació amb el sexe. ‘És que si no ens les maten”, conclou.