Marta Buchaca: “Em fa mal, però a Madrid ens estan passant la mà per la cara”

Marta Buchaca (Barcelona, 1979) no para. Gaudeix impartint classes a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac); s’inventa un curs a la Sala Beckett; està capficada amb el guió d’una segona pel·lícula; està escrivint una nova obra de teatre... i encara diu que, quatre anys després de deixar-ho, vol tornar a fer televisió. Ara s’acaba d’estrenar als cinemes Litus, la versió de la seva obra de teatre que va captivar crítica i públic a la FlyHard i a l’Espai Lliure el 2012 i que ha tingut un llarg recorregut. Explica la reacció dels amics d’un noi, en Litus, que es va suïcidar: “No parla de la mort, sinó de com afecta en un grup d’amics: la culpa, l’amor, les relacions...”, diu.

Pregunta. Quina relació ha tingut amb Dani de la Orden, el director del film?

Resposta. No el coneixia, però sabia que havia anat a veure Litus i, més tard, Loosers, i parlava molt bé de mi sense coneixe’m personalment. M’havia proposat fer coses més d’una vegada, però no va poder ser fins ara... que em va proposar fer Litus i jo encantada! La primera decisió va ser no agafar cap dels actors de l’obra; primer perquè volien gent amb molt cartell [Quim Gutiérrez, Belén Cuesta, Adrián Lastra...] i segon perquè volia fer seva la pel·li, cosa que entenc perfectament. Però ja és xulo saber que els actors van acceptar fer-la llegint el meu guió de l’obra de teatre.

P. Com ha estat la seva entrada en el món del cinema?

R. M’he sentit molt cuidada, respectada, escoltada. Vaig estar un parell de dies en aquesta mena de Gran Hermano que era el rodatge i va ser molt divertit. És un altre món que crec que em dona més prestigi com a autora i com a guionista.

P. Se sent més autora o guionista?

“Els joves d’avui estan superdesconnectats del món del teatre: s’ha de fer molta feina en educació”

R. En el teatre l’autora té molta importància i visibilitat, tanta o més que el director. En el cinema, el guionista és com el productor, que ho fa tot i ningú parla d’ell. Als mitjans els interessa el director i els actors... Però, ara, fins i tot soc membre de l’Academia del Cine!

P. Hi ha molta diferència entre Barcelona i Madrid?

R. Em sap molt greu perquè ens han passat la mà per la cara. Fa 10 o 12 anys era al revés, aquí estàvem en un moment de potenciar la dramatúrgia, ens miraven amb enveja... Jo ara tinc més possibilitats d’estrenar a Madrid que aquí, i això em fa molt de mal. És veritat que comparar Madrid amb Barcelona és injust, perquè el públic potencial de Madrid és tot Espanya i perquè la gent allà va molt més al teatre, però miro la cartellera i dic: me’n vull anar a Madrid! I hi veig obres d’autors catalans: Jordi Casanovas treballa més a Madrid que a Catalunya; Guillem Clua acaba de tenir un èxit brutal amb La golondrina, amb Carmen Maura, que potser ara estrenaran aquí...

P. Per què s’ha tombat la truita?

R. Perquè allà s’han adonat que l’autor és un valor afegit i el cuiden. I aquí ho va semblar en un moment, la meva generació va aprofitar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el programa T-6 [una aposta per una companyia fixa i autors directors catalans] però no ens hem pogut consolidar. Hauríem d’estar fent sales grans del TNC i estrenant a escala comercial tots! Vam despuntar, però despuntar cap a on? Va arribar la crisi, esclar, i hi va haver un tall. Però a Madrid també hi va haver crisi i s’hi va apostar igualment… I ara, gent com Alfredo Sanzol, Pablo Messier, Lucía Carballal, Denise Despeyroux... han començat i no paren, tenen un recorregut. Aquí costa molt més. I a la generació que ens va seguir... no vull ni pensar-ho! Jo vaig fer a Madrid Play-off [que no s’ha estrenat aquí] amb la Joven Compañía, que tenen directors com Miguel del Arco, José Luis Orellano... Al febrer els podrem veure al TNC amb Gazoline, precisament de Casanovas.

P. Quina culpa hi tenen els teatres públics?

R. Potser han tingut una conducta massa conservadora.

P. En bona part és qüestió de diners...

“Hi ha sales a Barcelona que no tenen ni una autora programada en tota la temporada. No pot ser”

R. Les sales necessiten suport públic. L’Ajuntament de Barcelona ha cedit l’espai per fer la nova Beckett, esclar que no hauria hagut de permetre que la vella, la de Gràcia, es tanqués i quedés per llogar… A sobre, cada vegada hi ha menys teatres...

P. Com veu la situació teatral a Barcelona d’aquí a 10 anys?

R. S’ha de fer feina des dels teatres públics i s’ha de fer feina en educació: els joves estan superdesconnectats del teatre. Se’ls ha de fer entendre que el teatre també és un espai on ells poden tenir un lloc.

P. Si parlem de dones, encara pitjor...

R. Hi ha teatres a Barcelona que no tenen ni una autora programada. Això vol dir que en tota la temporada no hi veuràs ni una obra d’una dona. No pot ser. A Madrid ens passen la mà per la cara també en això.

P. Les noves plataformes de televisió obren un nou món als autors?

R. D’alguna manera la tele és la meva escola. Vaig estar 10 anys fent El cor de la ciutat i La riera! Fer una sèrie m’encantaria i, de fet, m’ho plantejo.

P. Quins projectes té més a punt?

R. Estic escrivint una obra sobre un equip de natació femení que es reuneix vint anys després de guanyar el Mundial i s’assabenten que l’entrenador abusava d’alguna d’elles. I ara, al novembre, estreno Rita a la Beckett. És una història de germans, en què un dels dos ha de sacrificar la gossa i alhora tenen una mare amb Alzheimer en fase molt avançada, en estat vegetal. Paradoxalment, malgrat l’argument, és una supercomèdia: la vam provar dos dies al Terrats en Cultura i va anar molt bé. Des de Litus que no feia cap obra tan rodona i que anés tan bé com aquesta.

P. Hi veu una altra pel·lícula?

R. Tant de bo, perquè la produeixo jo, aquesta vegada.