Importància de la bogeria

En un article publicat a The Guardian el 30 de juliol passat, l’escriptor Philip Hoare presentava Moby Dick com una precursora de les idees del segle XXI: la dignificació dels animals, la preocupació pel medi ambient, la reivindicació del matrimoni homosexual, la defensa de la multiculturalitat, la denúncia de l’imperialisme. Descrivint la bellesa dels cetacis, Herman Melville es va avançar —diu Hoare— a la nostra visió d’aquests animals, “els quals sabem que són extremament sensibles i absolutament matriarcals, i que expressen la seva cultura per mitjà dels sons que reverberen”. Ishmael, el narrador de Moby Dick que descriu la bellesa dels cetacis, és un balener de tropa que, a mesura que avança la novel·la, es va revelant més intel·ligent, més culte i més sensible del que podríem suposar en un home de la seva condició. No pot deixar d’admirar les formes i les evolucions d’aquests extraordinaris mamífers, tant com no pot deixar d’entusiasmar-se amb l’aventura de caçar-los, trossejar-los i extreure’n les precioses substàncies que contenen. No sé si Moby Dick connecta tan bé com voldria Hoare amb les idees del segle XXI, però podem estar segurs que l’anacronisme moral —absurd en què Melville no hauria pogut incórrer mai— és part substancial de les idees del segle XXI, i l’obsessió per cultivar-lo, una neurosi no gaire diferent de la d’aquell qui persegueix sense treva una gran balena blanca.

Moby Dick ocupa una posició central en la tradició literària d’Occident; s’hi distingeixen els tons lírics i els jocs verbals de les comèdies de Shakespeare, i també s’hi troba el sentit faulknerià del llenguatge simbòlic, i l’encara més faulkneriana manera d’entendre la insondable obsessió neuròtica de l’home com l’acompliment d’un destí tràgic. En aquesta tradició el que es narra primordialment són els misteris del caràcter, una obscura caverna que de vegades es pot il·luminar amb estranyes metàfores. La prosa de Melville, en els seus moments menys reposats, és intensament poètica, i del que tracta per damunt de tot la seva novel·la és de la bogeria, que és un atribut permanent del gènere humà i no una de les idees volàtils dels segles. Ahab, el capità del balener Pequod, és conscient d’haver-ho sacrificat tot a una idea sense sentit: la persecució per tots els mars del món del catxalot que, en l’anterior encontre que hi va tenir, li va seccionar la cama i el va obligar a sostenir-se de per vida sobre un os de cetaci; pot raonar l’estat malaltís del seu caràcter i no deixar d’entregar-s’hi amb tota la voluntat. Kurtz, el monstre que va concebre Conrad a El cor de les tenebres, també pot raonar la seva perversitat. Pot semblar una paradoxa, però la pitjor bogeria no és incompatible amb el raonament. Amb tot, per al narrador de Moby Dick, hi ha un misteri encara més gran que el del boig: el dels fanàtics que es posen a seguir-lo amb plena devoció.