No podem esperar més

El país necessita govern. I no en té. El que hi ha a Barcelona no és un govern sinó una cèl·lula d’agitació i propaganda que disposa de manera partidista dels pressupostos i de les institucions públiques. El que hi ha a Madrid és un govern en minoria i ara en funcions que no pot governar de debò, tot i que aspiri a fer-ho.

Això passa en un moment especialment delicat, amb el desordre mundial trumpista en plena efervescència i una desacceleració de l’economia que fa témer una nova recessió. El Brexit per la banda de fora i el Procés per la de dins acaben d’espesseir el panorama. La Generalitat treballa encara amb el pressupost prorrogat de 2017 i el Govern d’Espanya amb el de 2018, un fruit de la manca de majories parlamentàries que es tradueix en uns dèficits d’inversions, especialment socials, que paguen, com sempre, els ciutadans amb menys renda i oportunitats.

El preu de la ineptitud i de la interinitat és altíssim. Les comunitats autònomes es troben infrafinançades i sense liquiditat. L’impacte té efectes també en totes les entitats locals. Al capdavall, qui ho pateixen són els ciutadans, desatesos en serveis i en infraestructures que no es poden finançar. El cas més exemplar i dolorós és el de les prestacions desateses per dependència i per pobresa, que fan víctimes políticament ben poc visibles, tal com succeeix amb els que pateixen les llistes d’espera de la sanitat pública o els que no tenen un habitatge en condicions de salubritat i de dignitat.

Tot té explicacions. A Catalunya són clares: des de fa set anys els principals recursos i energies s’han llençat a una foguera que continua reclamant llenya, sobretot quan més afluixa la flamarada. Però n’hi ha de més sistèmiques, vinculades al moment de canvi polític espanyol. No és automàtic ni tan sols fàcil passar d’un sistema de bipartidisme més o menys perfecte en què no hi havia dificultats per obtenir majories de govern a un altre de multipartidista i necessitat de coalicions. I fer-ho just en el moment en què s’ha trencat i desprestigiat la cultura del pacte i del consens, causa i també efecte de la ferida oberta del conflicte català que tot ho condiciona.

Tampoc és fàcil de fer en un moment en què sorgeixen forces, a dreta i a esquerra, que posen en dubte fins i tot les bases del sistema constitucional, sobretot quan aquestes forces, a més a més, són imprescindibles per conformar les majories al voltant dels partits que abans havien conformat el sistema bipartidista. El bipartidisme no tornarà, com a mínim tal com l’hem conegut, però la plena normalització d’un nou sistema més plural en el qual ens regirem amb governs de coalició potser necessita aquesta actual etapa de transició, en què potser tot dependrà de la perícia i la capacitat d’absorbir el risc per part dels governants.

Els resultats electorals han expressat una vegada i una altra que les noves forces antisistema no tenen prou impuls per avançar, ni les de dreta en la recentralització d’Espanya ni les d’esquerra en la revisió rupturista de la transició, amb reconeixement del dret d’autodeterminació i replantejament de la forma d’Estat. Tenen en canvi prou força per alentir l’actual moment de transició, amb la remota esperança de revertir els resultats electorals massa curts obtinguts fins ara per tal de tornar a intentar l’envit en què fins ara han fracassat.

Ara els governs de coalició constitueixen una forma prematura que conté encara el germen d’una regressió. La dreta ja n’ha fet un experiment de dubtosos resultats: l’aliança amb l’extrema dreta xenòfoba i ultra serveix més per reactivar l’esquerra que per governar amb coherència i visió estratègica. Ara és l’esquerra la que ha d’optar entre dues alternatives, com és el govern socialista en solitari, amb suports per a la investidura i després potser per als pressupostos, o l’experiment dubtós d’un govern de coalició d’esquerres amb suport parlamentari de l’independentisme.

La preferència de la dreta, reclamada des del primer dia, no deixa dubtes: una coalició de PSOE amb UP i suport extern d’Esquerra que permeti una dura oposició i després una victòria aclaparadora que l’instal·li al poder per una llarga etapa. L’altra opció, el govern en solitari, no tindrà més remei que acceptar-la si hi torna a haver eleccions i guanya Sánchez un altre cop, però té l’avantatge que permet intentar una millora de la correlació de forces. Des de Catalunya les preferències també s’han decantat ben obertament: hi ha un independentisme que vol tornar a la normalitat de l’autogovern i que tem pel futur de l’autonomia i n’hi ha un altre, en canvi, el del desgovern de Torra i Puigdemont, que necessita i vol com més gresca millor, amb una Espanya repintada per Abascal i no per Iglesias, per seguir alimentant la foguera ara debilitada del procés.

És extraordinària la responsabilitat de les esquerres, incloses les independentistes. Volent obtenir encara el màxim, es poden trobar amb el mínim, les mans buides, o pitjor, lligades i durant molts anys. Algú s’imagina un govern a La Moncloa amb Vox? Un govern socialista en minoria, amb un pacte més o menys llarg i sòlid amb UP, Esquerra i els nacionalistes bascos és la sortida més segura i estable en un moment de transició del bipartidisme al multipartidisme tan difícil i quan encara empenyen, aquí i arreu, les forces que volen arrasar amb la democràcia representativa i, tot seguit, amb l’Estat de dret, la Unió Europea i finalment, les nostres llibertats.

Tal com ha dit i repetit Josep Maria Bricall, “el país necessita que es governi, el que no pot ser és que no governi ningú”. A Barcelona i a Madrid necessitem urgentment governs que governin, i no podem esperar més.