Mare, tinc fam

Camilo Sesto va néixer morint-se i va viure guarint-se. Ho explica ell mateix al principi de la seva autobiografia, Camilo (Plaza y Janés, 1985), un llibre demostra la seva dimensió: l'artista va relatar les seves vides fa 34 anys, quan encara tenia temps per parlar de les coses que quan ets vell és prefent ometre-les. El noi que va viure de pressa es va escriure a sobre, i el seu relat comença quan, als tres anys, va agafar unes febres que gairebé se l'emporten, com li havia passat a la seva germana gran, Mari Carmen, morta als 20 mesos. Un dia va dir: "Mare, tinc fam", i la seva mare, Joaquina, va córrer pels passadissos cridant que el nen s'havia curat. “Mai més em vaig tornar a posar malalt”, va dir Camilo Blanes Cortés (Alcoi, Alacant, 1946), una llegenda de la música espanyola, que va morir diumenge a la matinada als 72 anys. Al cap de molts anys, en el punt més alt del seu èxit, Camilo Sesto va fer sortir la seva mare del poble i se la va emportar a Londres, primera vegada que pujava a l'avió i primera que sentia a parlar anglès; els van rebre a l'aeroport un núvol de fotògrafs i, a la nit, el fill va convidar la mare a sopar, però ella va dir que no, gràcies: va treure d'una maleta de pell caríssima formatge, pernil, llonganissa, xoriço, bacallà, pa i una carmanyola amb un rostit de conill de muntanya, i va anunciar: “Jo no tinc gana”.

La pàtria no és la infantesa, li deia sempre la senyora Joaquina: la pàtria és el menjar. Quan el seu pare, Eliseo, va morir, Camilo Sesto es va emportar la seva mare amb ell a Los Angeles. Aquella senyora no va tastar una hamburguesa en la seva vida i es negava a entrar als restaurants; tot el que feia que tenia a veure amb el menjar era preguntar al seu fill què li havia de cuinar per dinar i per sopar. A la ciutat i a la cultura nord-americana s'hi va acoblar perfectament, i el seu fill va pensar a comprar-s'hi una casa, al costat de la de Frank Sinatra (Camilo Sesto, com Frank Blue Eyes, també va tenir inicis apadrinat –“protegit”– per una banda de delinqüents, en el cas de l'espanyol no era la màfia italoamericana sinó una banda d'Usera, Los Ojos Negros. La impressionant història d'aquest col·lectiu l'explica a la revista Madriz Servando Rocha). La casa que va voler Camilo Sesto havia sigut de Katharine Hepburn, John Travolta i, sobretot, Paul McCartney, “el meu ídol de tota la vida”, explica a les seves memòries.

Va concertar una cita amb el venedor de la mansió, que va arribar al domicili de Camilo Sesto i la seva mare a l'hora de sopar amb la condició que només li servissin menjar espanyol. En veure-ho, la senyora Joaquina va obrir uns ulls com plats: “Aquest no és el boxejador de les pel·lícules?”. Sí que ho era: Sylvester Stallone, 36 anys, l'edat que havia de fer Camilo Sesto. L'artista espanyol es va decidir a la cuina per tres especialitats del que ell va anomenar la casa Blanes, la seva pròpia casa. De primer, crema freda de cogombre, per postres flam d'ou poc carregat de sucre. I de segon? Així ho va explicar ell mateix: “La matèria bàsica són els pebrots vermells, ben carnosos, un o dos per comensal, i no gaire grossos. A la paella, i amb oli d'oliva, preparem un refregit amb ceba, all, julivert, tomàquet i pèsols frescos; quan tot està gairebé fet, hi afegim carn magra de porc picada molt fina, de la mida dels grans d'arròs. Un cop la barreja està ben fregida, afegim a la paella arròs, safrà, amb generositat, cúrcuma, sal i un polsim de pebre. Ho ofeguem tot bé. A part, tallem els pebrots a prop de la tija, en traiem les llavors i després els farcim amb la barreja disposada. Ho tapem amb el tros tallat i els emboliquem ¡acuradament en paper de plata. En una olla de pressió col·loquem una reixeta, un plat o qualsevol altre estri que impedeixi que els pebrots toquin el fons. S'hi aboca una mica d'aigua, tot procurant que no sobrepassi el nivell de la reixeta. Hi col·loquem amb cura els pebrots i tapem bé l'olla. Un cop arribat al grau màxim de pressió, abaixem el foc i ho deixem fer al vapor durant una hora justa. En una cassola normal triguen unes tres hores, però cal estar atents que no hi falti vapor, per la qual cosa resulta més còmoda l'olla de pressió. És important la mesura del temps perquè l'arròs quedi al punt i pugui absorbir els sucs del pebrot”.

Joaquina Cortés, mestressa de casa, va morir el 1995; el seu marit, Eliseo Blanes, electricista, el 1982. "Era el meu millor amic", va dir Camilo Sesto d'ell. "Jo no l'estimo perquè sigui famós, sinó perquè és una persona increïble", va dir la mare del fill. Sempre recordaven els dies en què aquell nen podia morir al llit, com li havia passat a la seva primera filla; van recordar com van saber que estava curat quan va anunciar "mare, tinc fam" i llavors va començar a menjar-se el món.

Mor Camilo Sesto