El ‘post’ que va fer sortir de l’anonimat una escultura del segle XIV

El juny del 2018, Joan Yeguas, conservador de Renaixement i Barroc del MNAC, visitava l’església de Sant Pere de Bellver d’Ossó, un petit nucli de la localitat d’Ossó de Sió (Urgell) de menys de cent habitants. De l’interior de l’església li va sorprendre una enorme talla de pedra de 120 centímetres d’altura tallada en gres local en bon estat de conservació i restes de policromia. Yeguas, actiu a les xarxes socials, sobretot a Facebook, on fa una aportació diària amb imatges del patrimoni que capta amb la seva càmera, va fer una fotografia de l’estàtua i la va pujar a la xarxa amb el comentari: “Obra top de l’Urgell conservada ‘in situ’. ¿És inèdita (vull dir si està estudiada)?”. Al cap de pocs minuts, un altre historiador de l’art, Alberto Velasco, activista de les xarxes que amb les seves piulades pot encendre internet amb temes com les obres del monestir de Sixena o la polèmica sobre les subvencions a l’Institut Nova Història, es va limitar a apuntar el nom de l’expert en escultura gòtica catalana, Joan Valero, que quan el va anomenar va rebre una notificació al compte privat. Valero va preguntar, al cap de poca estona: “Ostres, hi ha una imatge central?”. “Després, quan arribi a casa”, li va contestar ràpidament Yeguas. “Em sembla que s’hi pot posar nom i cognom”, va continuar Valero, mentre que Velasco va reblar: “Estic intrigat”.

La intuïció de Yeguas va ser certa: l’escultura era inèdita i tenia un pare reconegut: Jordi de Déu, un escultor del segle XIV d’origen grec que va treballar al Panteó Reial de Poblet i a la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona, entre molts altres llocs. En pocs mesos, la peça ha passat, després de difondre’s per les xarxes socials, de ser una desconeguda a protagonitzar un article signat per Joan Valero en l’últim número de la revista URTX que edita el Museu Comarcal de l’Urgell de Tàrrega. Valero, després d’estudiar-la, assegura que es tracta d’un Sant Pere barbut (titular de l’església de Bellver d’Ossó), que fins fa poc era a la façana del temple, tot i que durant diversos segles va pertànyer a l’altar major. Per a ell no hi ha dubte que Jordi de Déu és l’autor, després d’analitzar el rostre (disposició dels cabells i celles arquejades) i els plecs del mantell. L’escultura, conclou Valero, podria ser d’entre el 1377 i el 1380. Entre els candidats d’haver pagat l'obra, el noble Dalmau de Mur o el seu successor Dalmau de Queralt, aleshores senyors de localitats.

I és que les xarxes socials, més enllà de selfies, fotos de mascotes i menjar, estan plenes de fotografies d’art i patrimoni que moltes persones pengen als seus comptes i que ajuden a difondre’l perquè arribi a tothom que navegui sense haver de visitar cap mena de centre ni museu, sobretot als més joves, que viuen, conversen i s’informen a través de les xarxes. D’això els museus n’han anat prenent nota per captar nous públics.

Les xarxes i internet són l’eina que ha utilitzat Amical Wikimedia, una organització independent que promou Viquipèdia (la Wikipedia en català), per identificar amb seguretat ni més ni menys que 21.666 fotografies d’entre 1880 i 1930 de patrimoni, paisatges i vida social i cultural que es trobaven emmagatzemades a la Memòria Digital de Catalunya, del Departament de Cultura. Al final han estat 15 participants els que hi han col·laborat distribuint i assignant aquestes imatges en els articles corresponents de Viquipèdia: 663 fotografies han passat a il·lustrar articles que fins ara no tenien imatge o no tenien imatge del passat, d’altres havien desaparegut o bé canviat, com la masia de Can Codina de Sant Joan Despí, la Casa de la Coromina de la vall de Bianya, la Puda de Montserrat o el Pi dels Tres Branques, esglésies i monestirs com el de Santa Maria de Poblet o la Seu Vella de Lleida, a més de múltiples creus de terme com la de Belltall, la del Pal de Castellbò o la de Can Grau de Begues.

“Tot va venir quan un usuari va detectar que algunes de les imatges no quadraven amb la descripció i ens va demanar que l’ajudéssim a corregir-ho. I entre diverses persones, en un treball d’intel·ligència col·lectiva, s’ha aconseguit solucionar-ho”, explica Esther Solé, coordinadora de projectes d’Amical Wikimedia. “Les primeres trucades es van articular via Twitter, on hi ha persones molt actives, com Yeguas i Velasco. Els vaig esmentar perquè hi fessin un cop d’ull i així va començar tot. Però les llistes estaven en obert i de fet, hi ha coses que encara no estan identificades i encara són aquí, si algú les pot identificar. Ho vaig publicar a Twitter, però ho podria haver fet a Facebook i Instagram, és indiferent, perquè les llistes són a Viquipèdia. Tothom hi pot col·laborar”. Segons Solé, “és el primer projecte que es fa a aquesta escala a Viquipèdia, però la intenció és fer-ne més si surt l’oportunitat de nous fons que vagin entrant en el domini públic”.

Un esclau amb traça

J. Á. M.

El món de l'art està ple de creadors amb històries apassionants. Fa poc, el Prat i el MNAC van dedicar una gran exposició a un d'ells, Bermejo, misteriós i excel·lent pintor. Jordi de Déu, l'escultor de la peça que ha abandonat l'anonimat després de donar-se a conèixer a les xarxes, és un altre.

Va néixer a Grècia, a Messina, però va ser comprat, no sabem per què, com a esclau per un altre gran escultor, Jaime Cascalls. La primera notícia que consta sobre ell és l'any 1363 quan està amb el seu amo treballant a les tombes reials del Monestir de Poblet. Entre el 1370 i el 1377 fa, juntament amb Cascalls, les estàtues dels apòstols de la porta principal de la catedral de Tarragona.

Va treballar en els retaules de Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, el 1385 i el 1386. I a Barcelona va realitzar també escultures per a la paret del cor de la catedral i una escala del temple; uns treballs que, gràcies la seva destresa, li van permetre aconseguir la llibertat, moment en el qual va decidir, segurament, canviar el nom de Jordi de Déu per Jordi Joan.

En el monestir de Santa Maria de Ripoll va fer 50 capitells per al claustre i el 1400 ja es va ocupar de la decoració de la façana gòtica de l'Ajuntament de Barcelona, on va fer els escuts i, possiblement, l'enorme arcàngel sobre la porta.

A falta de més dades biogràfiques, la seva vida ha estat novel·lada per Vicenç Aguado en L'escultor de Déu, el 2016.