Quan la classe mitjana pren l’escola pública

Una de les conseqüències dels efectes de la crisi econòmica en l'educació és l'augment de demanda d'escola pública per part d'una classe mitjana que veu com minven les seves possibilitats econòmiques de recórrer a l'educació privada per escolaritzar els seus fills. No parlem, per descomptat, d'una classe per la qual l'educació pública no és ni tan sols una de les possibles opcions d'escolarització, sinó d'aquelles fraccions socials de demanda molt elàstica, que solen moure's entre el mercat i la provisió pública en funció de variables com la renda familiar disponible, la qualitat educativa o la percepció del risc entre les diferents opcions d'escolarització.

Són aquestes fraccions de classe les que són més actives en l'elecció escolar. Utilitzen estratègies molt calculades per maximitzar la inversió educativa, conscients que es juguen les possibilitats de reproducció de la posició social en aquesta inversió. Abans de prendre la decisió sobre on escolaritzaran els fills, visiten nombroses escoles, participen en reunions de portes obertes o s'entrevisten amb les direccions escolars. Comparteixen grups de WhatsApp amb altres famílies per intercanviar informació i, sobretot, per saber quines estratègies utilitzen altres famílies afins en estils de socialització. En el càlcul de l'elecció escolar hi intervenen moltes variables: el projecte educatiu del centre, les aportacions econòmiques, la quantitat i qualitat d'activitats complementàries i, sobretot, la composició social de l'escola.

És en aquest context en què ha crescut la demanda d'un tipus d'escola pública molt determinada, caracteritzada per una oferta escolar que es presenta com una educació diferent i pedagògicament alternativa. Són escoles d'aparença molt innovadora, en les quals el llenguatge s'adapta als reptes de l'educació del segle XXI: centrada en competències més que en coneixements, no memorística, alternativa en l'organització escolar o flexible en les estratègies d'avaluació. Aquesta oferta escolar reforça el seu missatge com més accedeix a una clientela d'un perfil social que, de manera explícita o implícita, li reclama anar de la mà en les estratègies de clausura social. D'aquesta manera, el projecte educatiu pot garantir la qualitat si, i només si, s'assegura que les famílies que accedeixen al centre escolar estan convençudes del mateix (s'ho creuen i ho defensen). L'escola obté a canvi una imatge de prestigi educatiu i social i ser un focus d'atracció per a famílies de classe mitjana, sempre més fàcils d'educar que les famílies pobres.

Els actuals processos de segregació social en els entorns urbans no fan més que incentivar aquestes estratègies de diferenciació i recerca d'exclusivitat en l'elecció. Alguns autors han anomenat aquest fenomen “colonització o gentrificació escolar”. L'arribada de sectors de classe mitjana a algunes escoles públiques “de barri” produeix un fenomen de desplaçament (voluntari o no) d'algunes famílies i sobretot genera mecanismes d'exclusivitat i exclusió que converteixen l'escola en especialment atractiva per als seus nous ocupants i sovint estranya per a part de la comunitat en la qual se situa. És comú que les famílies de classe mitjana “acaparin” l'associació de pares, col·laborin activament amb el professorat del centre o fixin noves quotes per cobrir activitats complementàries.

Sens dubte, la cobertura i la qualitat de l'Estat del benestar depèn del fet que les classes mitjanes creguin en els serveis públics com a alternativa al mercat i exigeixin una educació o sanitat públiques i de qualitat. No obstant això, si aquesta reivindicació suposa la recerca d'exclusivitat i clausura social, es corre el risc de construir serveis de diferent velocitat i qualitat. Si aprofundim en la jerarquització de l'escola pública, ens juguem una cosa tan important com són les seves virtuts com a institució igualadora d'oportunitats. Impedir-ho depèn de la política educativa.

Xavier Bonal és professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.