L’institut que ha posat fi a la segregació

L’institut Pau Claris de Barcelona, davant l'Arc de Triomf, a Ciutat Vella, es va convertir a finals dels anys noranta en un gueto. Al mateix temps que rebia un gran nombre d’alumnes nouvinguts, els autòctons desapareixien. “Les famílies veien la immigració com un risc i molts optaven per altres centres”, admet la directora del centre, Mercè Miralles. Cada vegada tenien menys estudiants, així que les vacants s'utilitzaven per a l'anomenada “matrícula viva”, és a dir, acollir els alumnes que arribaven a mig curs, principalment immigrants, cosa que aguditzava el problema. Tenien fins a 27 nacionalitats diferents, amb predomini de marroquins, dominicans i xinesos. Des del 2000 i fins fa quatre cursos, a la majoria de les classes el 100% dels alumnes eren immigrants, explica el centre.

Un altre contratemps era la mobilitat de l'alumnat. Asseguren que cada curs entre el 30 i el 40% eren nous. “Teníem molta mobilitat tant pels que se n'anaven per un canvi de domicili, com pels que arribaven. Això feia que les classes no estiguessin cohesionades”, admet la directora. I tot plegat es va notar a les aules. “Per als professors la situació era molt tensa i hi havia frustració. Veien que la seva feina queia en sac foradat i pensaven que el que havien fet no servia de res perquè l'any següent els alumnes eren nous i no podien consolidar res”, afegeix.

Fins que va arribar un moment que van dir que ja n'hi havia prou. Els primers canvis es van aplicar el 2005 —però fins a una dècada després no se'n van notar els efectes— i es van basar en una atenció personalitzada dels alumnes, treballar per projectes i una redistribució de les classes per permetre el treball col·laboratiu. També van apostar per la digitalització de les aules: “Ens vam plantejar els ordinadors com un element d'equitat, que compensés les diferències per raó d'origen”. Aparcats els llibres, els professors van començar a elaborar els materials amb una visió més interdisciplinària i pensant en l'educació per competències.

Però hi va haver un factor clau que va propiciar el canvi i que va ser aliè al centre. Famílies d'escoles de la zona, com Pau Vila i Fort Pienc, van decidir donar una oportunitat a l'institut i s’hi van acostar per conèixer com treballaven. El 2013 famílies de cinc escoles de la zona, també interessades a lluitar contra la segregació, es van reunir en un bar i van crear Amics del Pau Claris. “Teníem un club de fans”, fa broma la directora. I una cosa important: aquestes famílies van combatre els rumors negatius que estigmatitzaven el centre.

“Vam acordar que conèixer l'institut estava bé, però vam decidir que havíem de fer un pas més”, explica Oriol Pérez de Tudela, llavors membre de l'AMPA del Fort Pienc. Van aconseguir la complicitat del Consorci d'Educació adscrivint dues escoles de l'Eixample al Pau Claris per diversificar el perfil dels alumnes. I un grup de famílies es van comprometre a matricular-se en bloc a l'institut. El 2016 ho van fer 38 alumnes. Aquell any el Consorci no va permetre la matrícula viva. Aquesta onada es va traduir en un tomb total de la situació i el percentatge d'alumnat immigrant va caure al 30% (el barri té un 40% de població estrangera). “El problema de fons no era tant la immigració com la mobilitat i la matrícula viva. No pots assegurar la qualitat de l'educació si cada setmana o cada mes venen i se'n van nens”, defensa Pérez de Tudela.

Excés de demanda

Des de llavors l'institut té un excés de demanda i han notat una reducció de l'absentisme, de l'abandonament i de la mobilitat. Ara esperen que la primera promoció d'aquesta nova etapa se sotmeti l’any que ve a les proves diagnòstiques de la Generalitat. “El que no podrem saber és si la millora, que ja hem anat notant, es deu al canvi de mètode o al nou perfil de l'alumnat”, admet la directora. També perceben que hi ha més interrelació entre els alumnes. “S'ajunten segons les seves afinitats, no segons la seva procedència”, apunta. Oriol Pérez admet que les famílies acostumen a tenir prejudicis pel que fa a la immigració, “però són fruit del desconeixement”, destaca. I afegeix, com a benefici de la barreja d'alumnes, “l'educació subliminar” dels nens en el respecte i el reconeixement de l'altre, en la igualtat i la convivència.