Jo també vaig ser la nena de les ulleres

Quan ens van plantejar escriure sobre una sèrie que ens hagués marcat la vida, de seguida em va venir ella al cap: la nena de cabells liles, ulleres grosses, gorra vermella i un riure contagiós. L’Arale, la nena de les ulleres. Sembla ser que, com un gos al seu amo, cadascú s’assembla a la sèrie que ha escollit. Però tinc alguna cosa a veure amb una nena robot?

L’Arale és un robot humanoide de 13 anys creat pel professor Senbei Norimaki i que aquest fa passar per la seva germana. Té una força extraordinària i una intel·ligència sense límits amanida amb una enorme innocència. La sèrie Dr. Slump (tot i que la protagonista indiscutible era l’Arale) recull les aventures, però sobretot les malifetes de la nena robot i del seu creador, un inventor pocatraça i extremadament pudorós (un bon reflex de la púdica societat japonesa). La pulsió eròtica del professor és tal que acostuma a ficar-se en embolics i fer uns muntatges enrevessadíssims per, només, contemplar unes calcetes. Recordo la memorable Operació calcetes de maduixa per poder veure la roba interior del seu amor platònic, la professora Yamabuki. Va fracassar, cosa que em va fer sentir una gran pena pel desgraciat inventor.

Però la sèrie tenia un caràcter molt coral, amb un elenc de personatges d’allò més extravagants: des de l’encantadora senyoreta Yamabuki fins als companys d’escola de l’Arale (l’Akane, el Taro i el Peasuke), els desafortunats agents de policia, la versió mitxelín del Superman –el Suprunaman– que s’alimentava de prunes, els alienígenes caracul (sense voluntat d’insultar, però és que realment tenien un cul al cap) del rei Nikochan i el seu ajudant, el nen robot Obokaman creat per destruir l’Arale però que acaba sent el seu millor amic, o el nadó prehistòric llaminer i golafre Gatchan (“kupi-kupi”). A més de l’inacabable catàleg de personatges amb aparicions fugaces, com el rellotge del temps, la iaia esdentegada que menjava galetes o el corb que anunciava que era un corb (això mateix).

L’Arale és una nena robot amb molta força, intel·ligència, innocència i els cabells liles

La sèrie arrancava amb una escena molt surrealista que deixava clar el que ens trobaríem a partir de llavors: una persona amb una disfressa indesxifrable recollint una canya de pescar per fer sortir del mar... el sol. El gran astre que, en la següent escena, apareix rentant-se les dents. L’allau d’imaginació seguia amb un porquet amb americana i corbatí que es planta davant d’un micròfon de peu (tot un pregoner) per anunciar el bon dia a la Vila del Pingüí. El gran leitmotiv de la sèrie va ser la lluita del Senbei per seduir la professora Yamabuki. Finalment va aconseguir casar-s’hi i fins i tot van tenir un fill, el Turbo, que, com no podia ser d’una altra manera, també tenia superpoders.

Com moltes de les sèries d’anime japoneses, Dr. Slump també va néixer d’un còmic, creat per Akira Toriyama, el dibuixant que pocs anys després donaria vida a un altre gran èxit: Bola de Drac. De fet, van ser recurrents els cameos de l’Arale a la sèrie del Goku. El còmic va veure la llum el 1980 i només un any després va fer el salt a la petita pantalla al Japó. La sèrie de televisió, amb 243 episodis, va arribar a Catalunya de la mà de TV3, que la va començar a emetre el gener del 1987. També es va traduir a altres idiomes i es va poder veure en altres televisions autonòmiques.

El ‘leitmotiv’ va ser la lluita del Senbei per seduir la professora Yamabuki

Hiperbòlica en extrem i a vegades una mica hardcore (l’Arale despertava el professor posant-li una granada a la boca), la sèrie, vista 30 anys més tard i amb mirada d’adulta, supera amb escreix la imaginació de produccions infantils actuals. I deixo imatges memorables per a tots els seus petits seguidors: el globus moc de l’Arale mentre dormia, la caca entaforada en un pal que s'ha fet molt popular, els canvis d’aspecte del professor quan feia posat de tio guapo i interessant –estil noi Martini– o els incomptables xocs amb el cotxe de policia. Sense comptar el seu memorable: “Oio!”

El Dr. Slump era una de les poques ocasions en què al botó 3 de la televisió de casa se li queien les teranyines. Llavors, igual que ara, la tele en català era una raresa, però la meva germana i jo, filles de la immersió, lluitàvem pel comandament per divertir-nos amb els dibuixos o, en el seu cas, que era més gran, amb alguna sèrie. Veure l’Arale era un dels moments més esperats. Corria quan sortia de l’escola per saltar a un sofà sense colors (el llençol que el cobria també tapa el record de l’estampat). Ho feia sola perquè era el moment en què em mimetitzava amb una nena llesta, forta i no conscient del gris del seu entorn. Em convertia, llavors, en la nena de les ulleres.