Catolicisme, aconfessionalitat i república catalana

L'historiador i sacerdot Joan Bada solia ironitzar sobre les exhibicions de fe sociològiques que tant abunden en aquest país. En una ocasió, quan el Futbol Club Barcelona va oferir amb pompa els seus trofeus a la Verge a la basílica barroca de la Mercè, va sentenciar: “Els seguidors dels altres clubs han d'haver apostatat, ja que la Verge ha mostrat que el Barça és l'elegit.” Bada va morir fa gairebé dos anys i tot va a pitjor: el Barça ha recuperat la seva vella tradició nunyista i torna fer ofrena dels seus trofeus a la Mercè, una pràctica, d'altra banda, molt similar a la que segueix el Reial Madrid amb l'Almudena.

Aquestes manifestacions de fe tan peculiars es produeixen en un país on segons les enquestes hi ha més descreguts (29%) que catòlics practicants (22%). I, tanmateix, continua en vigor un acord preconstitucional amb el Vaticà que consagra privilegis exclusivament per al catolicisme: impost religiós, exempció d'IBI, pagament a professors de religió catòlica, subvencions a centres escolars confessionals... Per postres, fa uns dies aquest diari va publicar que l'Església ha inscrit com a propis 30.000 béns en gairebé dues dècades. Tot això va ser gràcies a una llei franquista aggiornata per Aznar que va estar vigent fins el 2015 i que va permetre amb la firma d'un bisbe inscriure per exemple, per 30 euros, la molt catòlica mesquita de Còrdova com a propietat de la diòcesi andalusa. Nombrosos ajuntaments volen sol·licitar la revisió d'aquestes inscripcions arbitràries, cosa que obriria un gran meló judicial. El Govern central, que va sol·licitar l'informe als registradors de la propietat, el manté ocult des de fa un any. Pel que sembla està “corregint errors” i n'hi ha d'haver molts jutjant per la tardança a fer-ho públic, malgrat existir una resolució parlamentària en aquest sentit.

I és que a Espanya hi ha molts tics propis d'un Estat confessional. El cap de l'Estat segueix fent l'ofrena a l'apòstol Santiago, només qüestionada –des de Felip IV (1643)– en els brevíssims períodes en què es van imposar les llums: les Corts de Cadis i la Segona República. I què se celebra? Doncs la presumpta participació de l'apòstol en la suposada batalla de Clavijo al segle IX: en la qual el cristianisme va esclafar els sarraïns. El vot a Santiago parteix d’aquí, i això permet que es pregui per la unitat d'Espanya des de l'altar major de la basílica de Compostel·la, com va fer el president gallec Alberto Núñez Feijoo, en qualitat de delegat regi, a la missa del 25 de juliol del 2017. Però potser l'“homilia” més sonada va ser amb la que, el 1981 i també en nom del Rei, va fer el llavors capità general de la VIII Regió militar, Manuel Fernández Posse. El militar va acusar diputats i periodistes de ser els responsables d'una “guerra bruta subversiva” que provava de “destruir els nostres valors espirituals i morals, arribant a l'exhibició i ostentació de les més baixes xacres i passions”.

Rousseau deia que no hi pot haver república cristiana perquè un terme exclou l'altre

Espanya arrossega servituds del nacional-catolicisme impròpies d'un Estat que hauria de ser si més no aconfessional, segons la Constitució. La civilitzada Catalunya tampoc no està au-dessus de la mêlée. Segons el CIS, és la comunitat més laica: un 45,9% de la població es confessa atea, agnòstica o no creient, mentre que només un 10,9% va a missa en alguna ocasió. Però aquestes xifres contundents no semblen fer efecte en els seus governants. Com el president Quim Torra, nomenant fa uns dies el nou prior de la capella de Sant Jordi, al Palau de la Generalitat, una tradició que va reinstaurar Josep Tarradellas i que potser el tros d'un Estat aconfessional –per no parlar ja d'una nació que aspira a ser república– hauria d'haver aparcat.

Rousseau deia que no hi pot haver república cristiana perquè un terme –basat en absoluts– exclou l'altre. Però a Catalunya s'està fent realitat l'oxímoron de Rousseau. Sigui o no pel pes profètic d'aquell “Catalunya serà cristiana o no serà”, no deixa de ser curiós que en el lideratge de l'independentisme de la Catalunya descreguda els catòlics siguin majoria, com demostra la seva assiduïtat a les celebracions eucarístiques penitenciàries. O el fet que Torra hagi nomenat prior de la capella de Sant Jordi el cosí de l'exconseller Jordi Turull, actualment a la presó. En aquesta recerca de les arrels comunes entre cristianisme i nacionalisme, que tant va obsessionar Jordi Pujol, l’actual president encaixa perfectament. Fa un any, Torra assegurava a les xarxes socials que amb “tots els trossets d'ossos que queden als Països Catalans es podria reconstruir gairebé sencer al cavaller Sant Jordi”. I aquí seguim.