Marcs conceptuals

“Podries venir a la tertúlia dimecres?” “Qui hi va?” “Ah, ok, dos independentistes, una constitucionalista i un unilateralista”. Aquesta conversa inventada reflecteix, malgrat tot, la realitat que es viu en els àmbits de generació d'opinió a Catalunya des de fa anys. Quan ens conviden a taules d'anàlisi hi anem, sobretot, en la nostra condició d'independentistes o no, de constitucionalistes o no. Es conviden les persones assumint que cada una té un marc conceptual determinat, compartit pels analistes correligionaris i rebutjat per la resta. Marc conceptual que, de vegades, és assumit pel mitjà. Quan es contravé el marc predominant, a més de l'esforç de sobreposar-se al discurs imposat, es genera un rebuig per part de la resta de tertulians, per l'audiència i, en definitiva, un nou assenyalament en un “d'ells” o “dels nostres”. No hi ha una conversa catalana, sinó dues converses que transiten paral·leles. Som davant dos marcs conceptuals que representen una societat dual. Hi ha excepcions, persones que pretenen transitar entre els blocs, però són una minoria.

El marc conceptual de l'independentisme parteix de minimitzar les conseqüències del que va passar a partir de l'aprovació al Parlament de les lleis de desconnexió el setembre del 2017. El que va succeir aquelles jornades i les seves conseqüències, l'1 d'octubre i la declaració unilateral d'independència (fallida), van ser conductes greus políticament i jurídicament: ruptura constitucional, desobediència. I, sobretot, van suposar la subversió del concepte democràcia, que passava a identificar-se, només, amb el dret d'autodeterminació de Catalunya, el mandat popular d'un referèndum que no ho va ser, i on, contradictòriament, una majoria parlamentària, que no social, podia imposar la seva voluntat. El que va passar són despropòsits. Van ser actes d'una irresponsabilitat política incommensurable. Des de fa dos anys, a vegades de manera inconscient, per saber com relacionar-nos amb un conciutadà ens preguntem: “És independentista? És constitucionalista?”. La dualitat s'ha instal·lat. A més de la desconfiança d'una meitat de catalans, desconfiança i descrèdit entre la resta d'espanyols. Sense oblidar que Catalunya no està pitjor que fa dos anys, i això no és culpa del 155 ni dels processos judicials en marxa. Té el seu origen en les decisions de polítics catalans que no van calibrar (o els va donar igual) les conseqüències de les seves decisions. I, per tancar, la repressió de l'Estat, com si a Catalunya les llibertats fonamentals estiguessin suspeses, i els presos polítics. Dues realitats que assumeixen com a veritats absolutes entre els independentistes.

A l'altra banda, els constitucionalistes donen per fet que l'autonomia política de Catalunya és de les més altes del món, perquè així ho diuen determinats índexs, obviant que aquests mateixos índexs assenyalen algunes disfuncions importants del nostre sistema, com la falta d'autonomia política en el finançament, les competències bàsiques de l'Estat i els anomenats títols horitzontals, entre d'altres. L'Estat autonòmic es pot millorar i s'hi pot aprofundir. De fet, és una de les tasques pendents del sistema constitucional espanyol. També des de la perspectiva constitucional, s'insisteix i es va insistir que una consulta no vinculant a Catalunya no era constitucionalment possible. Ja s'han abocat arguments en contra d'aquesta premissa. Una altra cosa és que un determinat Govern decidís activar aquesta possibilitat o no. Més recentment, s'ha assumit que l'octubre del 2017 a Catalunya es van produir actes de rebel·lió i sedició. Considerar que el que va passar el 20 de setembre va ser sedició suposa, primer, haver assistit a poques manifestacions i, en segon lloc, qüestionar el lliure exercici d'aquest dret fonamental. D'altra banda, el Codi Penal regula la rebel·lió amb un determinat propòsit: evitar aixecaments violents o armats. Recorden que, en el seu al·legat final, la Fiscalia va reconèixer que calia actualitzar el contingut d'aquesta figura penal a les circumstàncies actuals. En dret penal l'analogia en contra del pres està rotundament prohibida.

Aquesta no és una exposició exhaustiva dels elements de cada marc, però serveix per fer palès que hi ha dues narratives diferents que s'exclouen i que deixen poc espai de reconeixement a l'altre. La dualitat social i política no se superarà si cada un, també qui signa aquest article, no assumeix l'altre com un igual amb qui s'ha de conviure i, per tant, pactar. En societats complexes com la nostra, les respostes no acostumen a estar en els blancs i en els negres, amb els quals és més fàcil identificar-se, sinó en els grisos. Els “generadors d'opinió” hem d'assumir la nostra responsabilitat i fomentar els grisos, les zones d'entesa. Per a la polarització ja tenim els partits polítics.