La natalitat com a símptoma

“Els fills que ens doni Déu”. Aquest era el capritxós principi que governava la natalitat a l’Espanya catòlica. Les decisions sobre la maternitat no estaven en mans de les dones, sinó de l’atzar natural i de l’arbitrarietat, atès que la voluntat divina és per definició indemostrable. Amb la mateixa velocitat amb què l’Espanya catòlica ha passat a ser un dels països més descreguts del món, els índexs de natalitat han caigut al nivell més baix: 1,25 fills per dona. Acompanyats de signes alarmants, com els 31 com a mitjana d’edat en què es té el primer fill, o el nombre de dones, un 8,5%, que arriben a ser mares després dels 40.

Naturalment, en un canvi d’aquestes característiques hi acostumen a operar factors molt diversos. Però la correlació de les dades de natalitat amb la data d’emancipació del joves, que a Espanya se situa per sobre dels 29 anys, contribueix a privilegiar les explicacions socioeconòmiques. De manera que tres causes dominen els debats públics: la precarietat laboral, l’encariment salvatge del preu dels habitatges i la manca d’ajudes públiques que incentivin la natalitat. Són tres problemes dels quals la política parla molt però sobre els quals s’actua poc, atrapada en la seva impotència davant d’una economia que ha degradat el factor treball, convertit en primera via d’ajust de les empreses, i que rebutja qualsevol iniciativa que limiti la pulsió especulativa, per exemple, en el preu de l’habitatge a les grans ciutats. Malgrat tot, en alguns països no llunyans, França, per exemple, hi ha més protecció a la natalitat, i això es tradueix en taxes més elevades.

Però hi ha un model ideal de natalitat amb unes taxes de referència? Es pot pensar que un país ha de produir el nombre de naixements suficient per mantenir la seva activitat econòmica i poder pagar les despeses socials, començant per les pensions –de fet, cada dia se’ns amenaça sobre el seu futur. Però aquest és un argument que beu d’una idea organicista de la societat, d’una visió estrictament utilitària de la maternitat i de la retòrica reaccionària del discurs dels nacionals primer, que només pot tenir efectes negatius. En un món desequilibrat pel que fa al repartiment de la població, les necessitats d’un país s'han de cobrir i, de fet, es cobreixen amb persones que venen d’altres llocs. Però en comptes d’acceptar que els estrangers necessiten venir i nosaltres, que vinguin, es fa de la immigració un problema. I s’exploten les fòbies contra els pobres i s’alimenta el conflicte entre civilitzacions.

Però en una societat lliure, que pensi en termes de reconeixement de les persones i no d’organicitat, el criteri principal que ha de determinar l’evolució de la natalitat és la voluntat de les qui volen ser mares. Les dones no poden ser tractades com a proveïdores de força de treball per a la bona marxa de l’economia, tret que s’operi des d’un materialisme vulgar incapaç de distingir una persona d’un robot, una ciutadana d’una baula de la cadena productiva. Només elles han de decidir els fills que volen tenir. Sens dubte, les raons deuen ser molt diverses (fins i tot n’hi pot haver que continuïn confiant en el que Déu els doni, per més extravagant que pugui semblar). Per descomptat, hi influeixen també factors estructurals, com la prolongació de l’esperança de vida, que modifica i retarda les etapes de la vida humana. I òbviament, els progressos de la medicina que permeten un control dels processos i una superació d’obstacles obren expectatives que eren impensables.

Però la decisió sobre la natalitat correspon a les dones. Com a acte lliure, no com una obligació imposada per la comunitat. Elles han de poder escollir i decidir els temps, les maneres i els moments. I l’obligació de l’Estat és aconseguir amb polítiques actives que les dones tinguin les condicions òptimes per fer-ho. I que cap es quedi sense tenir fills si en vol i pot, però que cap es vegi obligada a tenir-ne contra la seva voluntat. Aquest ha de ser el sentit de les polítiques de maternitat. Si s’apliquen, el progrés del país segur que milloraria. La maternitat com a símptoma: o ciutadanes lliures i responsables o subjectes econòmics sotmesos a una cega i implacable dinàmica de producció i reproducció social.