Isabelle Huppert es corona reina del Grec

Isabelle Huppert va regnar diumenge a la nit amb molta, moltíssima més fortuna que el seu personatge, Maria Estuard, reina dels escocesos, decapitada malament, és a dir, pitjor del que és habitual en aquests casos (tres destralades), el 7 de febrer del 1587 al castell de Fotheringhay. La seva funció al Teatre Lliure de Montjuïc (que es repeteix avui dilluns) va acabar amb el públic dempeus, ovacionant l'actriu, que va haver de sortir quatre vegades a saludar. I si no va sortir en braços del Lliure és perquè això no s'estila en el teatre, tot i que caldria replantejar-s'ho per a actuacions com la d'ahir de la intèrpret francesa. Huppert (París, 1953) es presentava al Lliure amb el monòleg Mary said what she said, amb direcció de Robert Wilson, com un dels plats forts de la programació del Grec. Des del principi de la vetllada, a la qual van assistir nombrosos representants del món escènic català, especialment actors i actrius, surava en l'aire la sensació de les grans ocasions.

Mary said what she said, de Darryl Pinckney (que s'ofereix en francès sobretitulada en català), és el testimoni de la malaurada reina d'Escòcia, extret en bona part de les seves cartes, sobre la seva implicació en les més notables conspiracions del seu temps i en les tensions polítiques i religioses (especialment la seva rivalitat amb la seva tia Elisabet Tudor, Elisabet I d'Anglarerra “la verge maquillada”, com se la descriu en l'espectacle) que la van conduir finalment al cadafal.

Wilson situa Isabelle Huppert tota sola (a excepció d'un breu moment en què apareix un personatge especular) en un escenari immens i despullat, retallada contra una pantalla de colors ombrívols en moviment. Una música impactant i solemne de Ludovico Enaudi ressalta en tot moment l'acció.

L'actriu, amb un bell vestit isabelí, inicia la seva actuació com una figura hieràtica, gairebé de kabuki, amb el rostre en ombres, movent-se imperceptiblement des del fons de l'escena cap endavant i declamant el text com si fos un ritual. Durant l'hora i mitja de funció, Huppert segueix amb aquest joc formal i geomètric com si estigués en trànsit, introduint canvis de veu, riures (que recorden una versió punyent de la Reina de Cors d'Alícia), crits i moviments coreogràfics en una veritable cerimònia actoral en la qual demostra un domini prodigiós del cos. En un moment, llança apressadament el seu text convertint-lo en un virtuós galimaties, una lletania impossible, i en un altre es lliura a una inoblidable dansa obsessiva, una veritable dansa de la mort de la reina Maria que posa els pèls de punta, més encara amb els llums freds com talls de Wilson, que de vegades converteixen l'actriu en una ombra xinesa.

El text que recita Huppert, anant enrere i endavant i repetint obsessivament diversos fragments, va aportant dades històriques de la vida de la reina, dels seus amors, del seu afecte per França i el seu odi a Escòcia (“terra de pixats d'ovella”) i a Anglaterra, dels seus jocs de poder, del seu empresonament, de la seva maternitat, o de la relació amb les seves dames de companyia, però alhora esdevé un discurs d'una immensa força poètica.

De fons, sempre, esclar, l'ombra de l'execució, a la qual la reina fa referències més o menys velades, carregant de dramatisme l'escena. Hi ha un moment en què cau el teló del primer acte i ressonen tres cops forts: les tres desafortunades destralades que el botxí Bull va haver de donar per separar del tot el cap de Maria.