De feixistes a reaccionaris

Al crit de “Fes-la fora!”, el partit republicà assumeix el racisme i la xenofòbia com a banderes de la campanya de reelecció de Trump. El pensament reaccionari continua progressant com a instrument auxiliar del desbocat neoliberalisme econòmic. I així és com es construeixen els pilars de l’evolució cap a l’autoritarisme per controlar el malestar d’unes societats fracturades. És cert que la música de Trump no és nova en el partit americà, que sempre s’ha mogut en la franja més orgànica del pensament conservador –pàtria, fe, família. Però l’assumpció del discurs de l’odi i la insolència de l’actual president, que va arribar com un outsider i ara té el partit als seus peus, denota la profunda crisi cultural i moral en curs. On és la dreta liberal americana?

Ja ens va advertir en el seu dia Karl Polanyi que “la idea d’un mercat que es regula a si mateix és purament utòpica”. Aquesta utopia és avui el principi de dominació vigent. És des de l’estat de desconcert que les seves conseqüències generen –fruit de la dificultat de la política per oferir alternatives a la ciutadania quan el poder és en un altre lloc i la política té cada vegada més una posició de servitud– que cal veure el desplegament desacomplexat del pensament d’extrema dreta en les democràcies occidentals. La seva raó de ser? La preparació de l’autoritarisme postdemocràtic com a recanvi si la democràcia liberal no serveix els interessos de les forces que avui governen el món. I, per això, cal evitar els tòpics tradicionals a l’hora de donar resposta a fenòmens com Trump o com l’ascens de l’extrema dreta i la seva capacitat d’abducció i destrucció de la dreta tradicional.

No és feixisme. El feixisme ha deixat seqüeles a tots els territoris que ha trepitjat que en determinats moments broten en manifestacions diverses, però, com diu Andreas Huyssen, avui el feixisme “és, alhora, obsolet i anacrònic”. Som al davant d’un rearmament ideològic de retorn al pensament reaccionari que, com ha explicat Corey Robin, des de l’endemà de la revolució francesa recorre el món i ara reviu amb característiques pròpies, amb la complicitat de bona part de la dreta i davant de la impotència de l’esquerra, on la socialdemocràcia no surt del col·lapse al qual l’han portat les terceres vies.

El feixisme –en totes les seves manifestacions- era un projecte revolucionari que, en paraules d’Emilio Gentile, “es considera investit d’una missió de regeneració nacional, es conceptua en estat de guerra contra els adversaris polítics i intenta adquirir el monopoli del poder polític utilitzant el terror, la tàctica parlamentària i el compromís amb els grups dirigents, per crear un nou règim, destruint la democràcia parlamentària” amb l’objectiu d’arribar a una organització corporativa de l’economia, “sota el control del règim”. El pensament reaccionari actual no qüestiona l’status quo econòmic, sinó que assumeix del tot els principis del neoliberalisme: la desregularització de l’economia, la disminució de la càrrega impositiva i el campi qui pugui com a horitzó del subjecte econòmic. El seu objectiu és conquistar poder institucional a través dels mecanismes democràtics i crear una cultura de submissió i limitació de drets individuals per controlar el malestar social creixent.

El pensament reaccionari actual no qüestiona l’status quo econòmic, sinó que assumeix del tot els principis del neoliberalisme: la desregularització de l’economia, la disminució de la càrrega impositiva i el campi qui pugui com a horitzó del subjecte econòmic

En el seu horitzó de màxims hi ha l’autoritarisme (que es basa en la supremacia a les xarxes socials): formalisme democràtic de mínims i dominació ideològica. Per això a mitjà termini els seus objectius són clars: ortodòxia econòmica neoliberal i revolució cultural reaccionària. I en aquest context, de Trump a Salvini, passant per totes les variables conegudes, el discurs es basa en la construcció de l’enemic, és a dir, oferir als ciutadans un culpable dels seus mals: els immigrants i els pàries (d’aporofòbia parla Adela Cortina), les feministes, i els auguris del canvi climàtic. Hi ha un refrany molt arrelat a Catalunya que és expressió d’aquesta actitud: “De fora vindran i de casa ens trauran”.

Contra aquestes figures es construeix un discurs ideològic que s’encavalca amb la història del pensament reaccionari: orgull nacional, patriarcat, organicitat, negació de drets individuals. Un programa que interpel·la la dreta liberal i l’esquerra: callar o consentir és apuntar-se a l’autoritarisme postdemocràtic. I, en els últims temps, les restriccions de drets en matèria d’immigració i de llibertat d’expressió (delictes d’odi, lleis mordassa), la tendència a la judicialització de la política i la facilitat amb què la dreta assumeix l’agenda reaccionària donen motius per sospitar.