La màgia eternament jove de Paul Anka arrasa a Peralada

Si encara hi ha qui creu en els miracles, els pactes amb el diable o coses semblants, dissabte hauria d’haver anat als jardins del castell de Peralada per confirmar totes les seves creences. Un jovenet Paul Anka, que d’aquí a disset dies complirà setanta-vuit anys, es presentava amb un grapat de cançons que, excepte una, carregaven totes amb bastantes dècades a la seva esquena, servides en els seus arranjaments originals també entrats en anys. És a dir, una nit per a la nostàlgia pura i dura, idònia perquè el públic recordés quan encara no tenia cabells blancs, o simplement tenia cabells.

Exactament així: el concert de Paul Anka a Peralada va ser una explosió de vitalitat i una demostració que el vell cançoner, quan es serveix amb alguna cosa més que professionalitat i entusiasme, continua sent igual d’efectiu. I el públic es va oblidar de la presència o no de cabells blancs i fins i tot hi va haver intents d’exaltar-se.

És cert que per a algunes cançons no passen els anys i més si els arranjaments van firmats per Don Costa o Nelson Riddle, però per als seus intèrprets solen passar de forma dramàtica. No és el cas de Paul Anka. Per descomptat que la seva veu no és la de la criatura que cantava Diana el 1957, però continua conservant una bellesa, una força i una amplitud de registre envejables. I la manté indemne, amb tota la potència i esplendor durant més de cent minuts en què no para ni un segon. Tornem a parlar de pactes amb el diable.

Afegim a tota aquesta màgia un domini total de l’escenari. Tot el que se li pot demanar a un showman i més ho té el canadenc acompanyat per una big band d’altura amb bons solistes. I a més, cau bé parlant una vegada i una altra, sense saber molt bé per què, dels catalans.

Anka presentava el seu nou espectacle dedicat al seu amic Frank Sinatra. O sigui que al seu repertori habitual es va unir aquella nit el de l’Ol’ Blue Eyes, dues bombes explotant a l’uníson.

Ja va començar trepitjant fort. Destiny, Diana i Adam and Eve van obrir la vetllada amb el cantant passejant-se entre el públic, fent-se selfies, fent broma amb alguna noia i posant a cantar els assistents (cosa prou difícil per aquestes contrades). Va continuar intercalant Sinatra amb els seus propis records: I've got you under my skin, For once un my life, Strangers in the night (la cançó més bonica de Sinatra, va dir), She's a Lady, That's Life i lògicament per acabar la vetllada My Way i New York, New York. A més va posar el públic a ballar (sí, a ballar) amb Eso Beso i per completar va tocar el piano, la guitarra i va tenir un record per als Everly Brothers (Bye Bye Love), un altre per a Prince (Purple Rain) i una traca final apoteòsica amb el Pround Mary dels Creedence i tot el públic dempeus cantant Rollin’, rolllin’, rollin’ on the River.

L’ovació de comiat va ser de les que es veuen poques vegades. Anka va abandonar l’escenari als acords d’Amapola amb la jaqueta a l’espatlla, com feia el seu amic Frankie. En sortir tot eren rialles i entusiasme entre els assistents. Una vetllada màgica.