La Filmoteca explora l’ètica de Kiéslowski

Retratar fidelment Polònia, especialment la dels anys vuitanta. Mostrar la realitat tal com és. Sense ornaments ni floritures. Aquestes eren les màximes de Krzystof Kiéslowski, el director de cinema polonès que aquest estiu ocupa un lloc important a la Filmoteca de Catalunya. I per partida doble. La setmana passada es va inaugurar Krzysztof Kiéslowski: Empremtes de la memòria, una exposició en la qual s'exhibeixen una recopilació de cartells dels seus films, així com un conjunt d'imatges de la seva etapa de joventut, quan estudiava cinema a Lodz.

A més de l'exposició, durant aquest mes de juliol i fins a l'11 d'agost, es podrà veure el cicle No oblidaràs!, que revisa la filmografia de Kiéslowski, amb un total de 21 pel·lícules. El guionista Krzystof Piesiewicz, que va treballar en 17 films amb el director polonès, tots inclosos al cicle, es va encarregar de presentar l'exposició amb comentaris sobre quatre clips que es van projectar, referents a les cintes Sense fi (1984), No mataràs (1988), La doble vida de Verónica (1991) i Tres colores: Rojo (1994), que també es podran veure a la Filmoteca.

Piesiewicz, que es va mostrar commogut “potser perquè ho estic veient fora del meu país i les escenes són bona part de la meva vida i joventut”, va explorar les relacions que s'estableixen entre guionista i director, i també entre text i imatge en el moment de crear l'obra. De la mateixa manera, va parlar de com els seus coneixements jurídics (de jove era advocat) van ajudar a plasmar visualment algunes escenes de les pel·lícules de Kiéslowski. Per exemple, a Sense fi (1984), film que se situa en “un moment de Polònia que no havíem viscut mai i que mai es va tornar a repetir, amb la Llei Marcial. No crec que l'art pugui influir en la vida, però és veritat que uns mesos després d'estrenar-se, Polònia va abolir la pena de mort”, va sentenciar Piesiewicz.

També a No mataràs (1988), on es narra la història d'un delinqüent que després de cometre un doble assassinat va a la presó i li apliquen la pena de mort, es pot entreveure l'enginy de Piesiewicz i Kiéslowski, amb moments que escenifiquen com de freda i descarnada pot resultar la sentència. “La preparació abans de l'execució és tan realista que fa mal”, va reflexionar Piesiewicz.

Kiéslowski va començar la carrera com a documentalista, però després ho va deixar perquè va arribar a la conclusió que hi ha coses que no es poden filmar. “Sempre em preguntava: es pot filmar algú morint-se, algú drogat o begut? No. Tots tenen dret a la seva intimitat. I tinc la sensació que el món contemporani està perdent una cosa que influeix en les nostres vides: estem eliminant certa sensibilitat, i això deriva d'una crisi de la cultura”, va assenyalar el guionista polonès.