Casinos, fantasia i autoengany

Amb els pressupostos del 2017 prorrogats i amb una completa paràlisi legislativa, la gestió del Govern de Quim Torra no evoca precisament la imatge d'un país que s'esforça per millorar les condicions de vida d'una ciutadania baquetejada per la crisi.

Les dades són eloqüents. Un de cada tres dependents catalans (73.000 persones) amb grau assignat espera rebre la prestació que li correspon. Des que es va aprovar el 2006, 36.154 persones han mort sense haver-se beneficiat de la llei, un cop vençut el termini màxim des de la resolució favorable del seu expedient. Les llistes d'espera a la sanitat són interminables: 72,25 dies de mitjana per a operacions quirúrgiques; 74 dies de mitjana per accedir a una prova diagnòstica; o 97 dies abans de tenir visita amb l'especialista. Catalunya es disputa amb Madrid l'honor de ser pionera en la privatització de la salut al mateix temps que totes dues comunitats competeixen en austeritat, ja que són de les que menys percentatge del PIB destinen al ciutadà/pacient.

Qualsevol indici de reformisme aportat des d’ERC ha quedat foragitat per la política de JxCat. Els apologetes de la ratafia han escombrat qualsevol ombra de política progressista

En altres terrenys de la supervivència quotidiana, la realitat tampoc és encoratjadora. Càritas ha posat sobre la taula que un de cada tres veïns de l'àrea de Barcelona manca d'habitatge digne: viu rellogat en una habitació, en condicions d'amuntegament, insalubritat o en els anomenats assentaments informals. Des del 2000, segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, la renda familiar disponible bruta ha pujat un 63,4 %, mentre que el preu mitjà del lloguer –al qual destinen els barcelonins un 43,5 % dels seus ingressos– ho ha fet en un 127,7 %. És un altre aspecte més de la precarització de les condicionis vida. La taxa de risc de pobresa se situa en el 21,3 % de la població, segons la mateixa Generalitat, que al mateix temps continua fent-se trampes al solitari en l'aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania, prestació que des de 2017 només s'ha concedit a 13.080 persones, el 21 % de les que s’han sol·licitat. A Catalunya actualment 375.000 ciutadans viuen en pobresa severa. El cas és que qualsevol indici de reformisme aportat des d'Esquerra Republicana ha quedat foragitat per la política de Junts per Catalunya. Els apologetes de la ratafia han escombrat qualsevol ombra de política progressista. Igual que els antics bizantins, una part gens menyspreable dels catalans semblen estar més atrets per debatre sobre el sexe dels àngels que preocupats pel cèrcol imposat per l'emergència social.

Va haver-hi un temps en què l'independentisme plantejava la república catalana com un pas fonamental per millorar les condicions de vida dels ciutadans. En aquella època fins i tot Artur Mas estava disposat a renunciar al projecte de Barcelona-World –el macrocasino del costat de Port Aventura– per obtenir els vots de la CUP, arribar a ser president i impulsar el full de ruta cap a la independència. Al final, Mas va ser enviat temporalment a la paperera de la història. BCN-World, no obstant això, va continuar la seva tortuosa carrera.

La independència no ha arribat però els casinos han romàs. A l’expectativa de convertir-nos en el Macau europeu

La independència no ha arribat però els casinos han romàs. A l'expectativa de convertir-nos en el Macau europeu, el projecte perviu i ara és una de les apostes de la Generalitat independentista. En el camí cap a la república, han comprat els terrenys a la Caixa per uns 100 o 120 milions d'euros per facilitar l'operació. “El cost l’assumirà Hard Rock i no costarà ni un euro públic”, va tronar la veu de Quim Torra el 26 de juny al Parlament. “Són 12.000 llocs de treball. Vostè no creu que el Camp de Tarragona es mereix aquesta oportunitat?”, va exclamar indignat el president dirigint-se a la cap de la fila dels comuns a la Cambra. I és que l'aplom i els posats d'alguns dels nostres polítics no han d'envejar res, com diria en un símil incendiari el conseller Miquel Buch, als dels nostres veïns espanyols del sud. Mariano Rajoy, Luis de Guindos o Soraya Sáenz de Santamaría van dir i van certificar que el rescat bancari, amb els seus més de 54.000 milions injectats, no costaria ni un euro als espanyols.

Les mentides sempre les paga el ciutadà, encara que de vegades ho fa satisfet gràcies a l'autoengany. Si la dreta a l’Ajuntament de la capital d’Espanya ha decidit que la contaminació no és un problema i ha reobert al trànsit rodat Madrid central, els redactors del pla quinquennal de casinos han conclòs que la ruleta és un jaló en l'estratègia cap a la independència. Els uns i els altres saben que acabarà redundant en els ciutadans, però tot aguanta mentre una part gens menyspreable de la societat estigui disposada a recrear el seu particular món de fantasia. Com en la Constantinoble de 1453.