“Formentera ha durat i resisteix, i això ja és molt”

De la conjunció literària Xavier Moret-Formentera només es podia esperar el millor, i aquí tenim Formentera Blues (Empúries), la nova, entretingudíssima novel·la de l’escriptor, periodista i viatger, que tot això és Moret (Barcelona, 1952), a més de —no ho oblidem— exhippy (he dubtat si posar ex). Formentera Blues és, en teoria, un nou lliurament de les aventures del seu detectiu privat “alternatiu”, Max Riera, al qual l’autor ha dedicat en els últims 22 anys quatre novel·les (cinc amb aquesta), l’anterior publicada fa vuit anys. Dic en teoria perquè el llibre, a més de ser una novel·la negra, té molt de biografia, de retrat generacional i de literatura de viatges. També d’humor, amb el porro cerimonial en arribar o la festa del flower power. Riera, en part un àlter ego de Xavier Moret, viatja a l’illa per investigar la troballa d’unes restes humanes desenterrades quan uns nou-rics es fan una piscina. Tot apunta a un assassinat als anys seixanta, quan el Max va passar a Formentera sis mesos de hippy. El detectiu hi torna per primer cop des de llavors: no és estrany que trobi l’illa molt canviada.

Pregunta. És veritat que es feia més l’amor en l’època hippy?

Resposta. És cert, no és un mite. Bé, això m’han dit (rialles). Era l’època de l’amor lliure, sense preguntes. Tant a Califòrnia com a Formentera. Com deia aquella cançó de Stephen Stills, si no pots estar amb la que estimes, estima aquella amb la qual estàs.

P. Explica a la novel·la que a partir de Lucía y el sexo es practica un ritu sexual a la Cova Foradada, al costat del far de Barbaria. I jo sense saber-ho... S’ho ha inventat?

R. En part. Més que inventar, exagero una mica.

P. Li ha sortit una novel·la molt simpàtica, una mica nostàlgica.

R. És un divertiment. Vaig tenir la idea d’endur-me el Max a Formentera, que sempre és un luxe d’escenari. I sí, té aquest aire de blues, una mica tristoi per sota del thriller i l’humor.

P. Vostè va tenir un passat hippy.

R. Sí, bé. Però llavors no vaig estar sis mesos a Formentera com el Max. Vaig viatjar una mica, vaig anar a Christiania, vaig treballar en una envasadora de cogombres a Suècia el 1972, després vaig anar a Ketama en un Seat 600 el 1973, i el 1979 a Katmandú i Pokhara: allò era obligat, era com fer la mili hippy. En tot cas, Formentera Blues és una novel·la, no un assaig ni una reivindicació del món hippy.

P. Però es descriu Formentera amb molta atenció als detalls. Hi surten fins les sargantanes i els Meharis, i es parla de La joven Dolores, de Can Manolo, de la Fonda Pepe, del Blue Bar, de l’amanida pagesa, de la fórmula de les herbes...

R. Deu ser un vici adoptat dels meus llibres de viatges. És cert que és una obra una mica híbrida, jo també ho veig. Novel·la negra, viatge... Fins ara feia novel·la i llibres de viatges, i aquí la cosa s’ha barrejat.

P. També hi ha mémoire.

R. És cert, en revisar aquests anys per a la novel·la fas un balanç de la teva pròpia vida i utilitzes experiències i records personals.

“No és un mite, és cert que a l’època hippy es feia més l’amor. Bé, això és el que m’han dit”

P. La seva relació amb Formentera és diferent de la del seu protagonista?

R. Bastant, ell es passa 40 anys sense tornar i, quan ho fa, ara, el xoc és molt fort. Jo he anat tornant. La primera vegada hi vaig anar amb 19 anys i dos amics, el 1971. Hi vaig anar més d’oient que com a hippy amb carnet. No com el Max, que va viure aquest ambient a fons. Hi vaig tornar als vuitanta, als noranta, el 2000, l’última vegada fa un parell d’anys; procuro anar-hi fora de temporada. El Max té una part de mi, però és més hippy, més contracultural, alternatiu i passota que jo. Té coses meves, però no soc jo.

P. Hi ha també l’amic i col·lega del Max, el Roc, que també té semblances amb vostè.

R. És periodista, i en començar la novel·la l’acomiaden del diari, després de 32 anys. M’ha servit per passar alguns comptes amb el periodisme actual. És un cop de peu lateral d’estil capoeira. L’ofici, tal com l’enteníem, ha canviat molt, ha empitjorat. Els laments del Roc encaixen bé en aquest moment. M’agrada la idea de Hammett i Chandler d’usar els casos criminals com a excusa per mostrar el món social.

P. Li regala al Max un afer amb una bonica estrangera a Formentera, la Monika.

R. Ho faig per fer enrabiar el Roc, amb la seva pròstata en mal estat. Aquest ligue és un record de com eren les coses abans.

P. Quin futur veu a Formentera?

R. No ho sabria dir, no crec que ningú pugui saber on va l’illa. El seu avantatge és que no té aeroport, s’hi ha d’arribar per mar i això ajuda a preservar-la. Lawrence Durrell sempre aconsellava arribar a les illes en vaixell.

P. Quin és el seu secret?

R. El blau, aquest blau de Formen</CF>tera de què parla el pintor de la novel·la, l’aire tan especial, la llum una mica lletosa, el fet que puguis crear el teu petit espai personal. A Formentera tot queda a prop, hi ha moltes platges boniques, Illetes, Tramuntana, Migjorn, i totes estan a un pas. Fins i tot els dos caps, la Mola i Barberia, no són lluny. I al mateix temps l’illa ofereix varietat. La veritat és que segueix sent un paradís.

P. Amb tant de viatge, segur que n’ha vist d’altres.

R. Sí, a Grècia, per exemple, hi vaig molt i canvio d’illa.

P. Doncs digui’n alguna que no sigui la inexistent Phraxos de Fowles.

R. Ha ha ha. Sifnos, Amorgos, Kastelorizo, Folégandros... No tenen la fama de Formentera, però...

P. Es pot salvar el paradís de Formentera?

R. Deia Theroux que quan un lloc aconsegueix la fama de paradís es co</CF></CF>mença a convertir en un infern. Formentera ha aconseguit no canviar massa, en comparació amb altres llocs. S’acabarà? Ha durat, i resisteix, i això ja és molt.

P. A la novel·la apareix l’etern debat sobre si Bob Dylan va ser o no a Formentera.

R. La remor persisteix. No entenc per què no se li pregunta directament. Que hi digui alguna cosa ell d’una vegada. S’explica que va ser a la illa el 1967, després del seu accident. Hi ha gent que assegura que el va veure, però no n’hi ha cap prova. Crec que és revelador que no hi hagi cap cançó seva sobre Formentera. Faig sortir l’assumpte perquè il·lustra les distorsions del pas del temps i la manera en què neixen les llegendes. James Taylor sí que hi va ser i va compondre Carolina in my mind, i Jimi Hendrix, i els Stones, i els King Crimson...

P. Hi ha moltes referències musicals en la novel·la, va bé llegir-la amb l’Spoty obert. I Pau Riba és gairebé un fil conductor.

R. En parlar d’aquesta generació cal fer-ho de la seva banda sonora, i s’ha creat molta música en relació amb Formentera, com ara Formentera Lady de Pink Floyd, és clar. Pel que fa al Pau, va gravar un dels seus millors discos allà, Jo, la donya i el gripau, el 1971. Havia de citar-lo, és el hippy oficial de Catalunya. A més, ell em va presentar el segon llibre del Max, Zanzíbar pot esperar, i em va fer veure que sortia més el Sisa que ell. Ara és al revés. Aquesta polsera que portes és massai, oi?

P. Sí, de Kenya.

R. Fa poc vaig tornar a Tanzània. Àfrica enganxa molt.

P. Enguany ha publicat Tras los passos de Livingstone (Península).

R. Sí, tenia pendent fer el recorregut cap al centre d’Àfrica sortint de Zanzíbar, com els antics exploradors. He estat a Ujiji, on es van trobar Livingstone i Stanley. Un lloc mític.

P. I ara, on?

R. Al setembre al Tibet. Acabo de tornar del Japó, del qual projecto fer un llibre.

P. Acaba d’apareixer un altre llibre seu, Lluny (Tushita).

R. És un recull de les meves cròniques de viatges.

P. No es cansa de viatjar?

R. No, perquè trio on vaig.