La tómbola de Black Eyed Peas

Màquines, somriures i flors. Les màquines eren instal·lacions mecàniques que es podien moure, accionades per motors, corrioles i transmissions. Representaven cavalls, nòries i altres objectes fruit de la imaginació delirant de Jordà Ferré, creador de la Companyia Antigua i Barbuda, responsable d'aquell desplegament. Estaven escampades per l'espai central del Cruïlla i al voltant el públic s'aplegava curiós, com volent desxifrar els secrets de la mecànica, ànima de cada ésser metàl·lic que es mostrava. El somriure ja sorgia de manera natural en deixar anar la vista per un espai que s'oferia diàfan i a primera hora de la tarda sense aglomeracions. El Cruïlla arrencava al Fòrum la seva desena edició i, per si algú s'havia deixat el somriure a casa –no era cap de setmana, un simple dimecres no ajuda a somriure–, algunes persones repartien flors.

La música va començar poc després de l'obertura de portes, amb la noruega Aurora i el seu pop electrònic amb ínfules modernes i resultats francament sense suc ni bruc. El públic, educat, la va premiar amb aplaudiments de cortesia i es va disposar a perdre el control una mica més tard, quan Black Eyed Peas van començar el concert, ja amb una petita multitud davant de l'escenari –14.000 persones segons fonts oficials–. I realment l'actuació del trio-quartet va ser tota una festa. El dubte entre trio i quartet es deu al fet que al grup sobreviuen els tres recitadors principals, will.i.am, apl.de.ap i Taboo –sí, dir-se Paul o Richard sembla que no escau–, mentre que Jessica Reynoso, substituta de Fergie, semblava encara una aspirant a formar part del grup. I quan va obrir la boca es podia percebre el seu origen, un concurs de talents filipí, perquè quan cantava, més que interpretar, volia demostrar que tenia bona veu.

El concert del grup va ser un bon sarau, una festa de hip-hop positiu –res de tios gamberros i sons foscos–, rampells de pop, embats d'Electronic Dance Music, EDM per als amics, cites de White Stripes, quan va sonar Seven Nation Army allò semblava el camp d'Osasuna o un aire general de tómbola quan cau el premi més buscat. És a dir, una bona festassa que va fer saltar el públic, esperonat per l'exigència que des de l'escenari l'impel·lia a corejar fins a l'afonia ja a les primeres hores de festival. Temes com Rock that body, Pump it o Just can’t get enough, aquest últim protagonitzat per Jessica, vestida per fer una prova d'acromatòpsia, van protagonitzar l'arrencada del concert.

Aquestes constants es van mantenir durant tota l'actuació, amb el grup content de tornar a aspirar a ser el que havia estat, una banda que fa 10 anys va omplir l'Estadi de l'Espanyol a Cornellà-El Prat. Però 10 anys són una eternitat en el pop i, per exemple, Black Eyed Peas no s'han adonat que en el seu àmbit tocar amb bateria acústica és més antic que portar pinçanassos. Però ells a la seva, vinga allargar els temes –les versions de Where is the love i I gotta feeling van ser més llargues que el Dia D–, rebre afecte i protagonitzar una tabarra festiva implacable. Si es volia festa, n'hi va haver en la primera nit d'un Cruïlla que amb la seva programació de dimecres ha sumat un dia a la seva proposta. Fins diumenge a la matinada hi ha temps de sobres per seguir somrient.