Coherència, congruència i conseqüència

Una de les virtuts més valorades en política és la coherència. Tant, com difícil i arriscat és practicar-la. Ni els temps ni les circumstàncies hi ajuden. Els canvis imprevistos de vents obliguen a buscar nous rumbs i a plegar veles amb tanta facilitat com voluntat tingui un d’apropar-se al seu objectiu admetent, d’entrada, que difícilment ho aconseguirà perquè quan el destí és el paradís el més probable és que es naufragui a mar obert. D’aquí ve la decisió del mal menor, perquè la utopia es va quedar en Thomas More.

Passa, tot i això, que en la campanya electoral permanent en què estem instal·lats la majoria dels polítics queden atrapats per unes paraules que, ara descobrim, fan desenvolupar a alguns una mena de síndrome d’Estocolm de la qual els resulta molt difícil distanciar-se. Aquesta obligació d’aparentar coherència malgrat tot és el que els ha portat a apuntar-se amb fruïció a les notícies falses conseqüència progressiva de les exageracions primeres, les mitges veritats posteriors i les desqualificacions permanents. I ho fan denunciant-ne l’ús com a cuirassa de protecció a la seva intenció decidida. Quants alumnes i quina varietat està tenint Donald Trump, que critica als altres allò condemnable que ell mateix fa!

Tot i que ho negui, aquest tipus d’exercici té bloquejada la cúpula de Ciutadans, que no admet –en públic– allò que fa –en privat–, però que queda exposat als ulls que tot ho veuen. Al gran germà de les xarxes i les seves pèrfides aliances. Ansiosos de ser conseqüents i vendre un missatge d’acord amb aquest bon propòsit, les seves accions i la seva retòrica es contradiuen d’una manera evident. Donem per descomptat que defensar-se de l’assetjament al qual se’ls està sotmetent no és fàcil. Que desempallegar-se de la pressió amb què se’ls castiga deu ser esgotador. I que aïllar-se de la reclusió a la qual se’ls condemna ha de ser asfixiant. Però si la vida és dura, la dels polítics encara ho és més. I si no vols pols, no vagis a l’era. Això, els practicants de la vella política ho tenien molt clar. Per això, parafrasejant uns versos de García Montero, no els importava ser uns perduts. Els semblava més trist no saber on eren.

Que el partit que es va presentar com a frontissa necessària per trencar el bipartidisme corrosiu espanyol hagi renunciat a exercir aquesta tasca és tan legítim com que continuï defensant la seva independència de criteri, mal que pesi a alguns. Passa, no obstant això, que la conseqüència de la qual es pretenen vantar cruix per les costures forçades per les formes inadequades del vestit que afirmen que porten. I no és només per l’abandonament progressiu del centre, ni pels seus pactes indirectes amb la dreta extrema, que això ja ha estat prou estrepitós. Ho és per la incoherència que suposa negar-se a fer un pas per no apuntalar el rival provocant que aquella acció empenyi en sentit contrari. Ho podem veure en les seves pròpies consignes.

Els d’Albert Rivera diuen i repeteixen monocordament que no poden votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez perquè la seva política està basada en les concessions que el socialista ofereix permanentment a comunistes, independentistes i “paraterroristes”, contra els quals ells lluiten aferrissadament. Bé. Suposem que sigui així. Tenint com tenen la clau de pas per impedir-ho, no utilitzar-la equival a promoure que això passi. Quina és llavors l’alternativa? La resposta és repetir per enèsima vegada el mateix mantra, com si sortir de la línia marcada comportés caure a la gola del lleó més ferotge. Això hauria passat si Manuel Valls no hagués actuat pel seu compte. Seguint llavors la lògica del partit taronja, Ernest Maragall seria alcalde de Barcelona. Resultat: el desafiament de l’independent ha estat contestat amb el desvergonyiment del repel·lent com les invectives dels pares fundadors, que han estat ignorades apel·lant a la decisió aprovada i als suggeriments de l’empresariat dient que ells no es venen per un plat de llenties.

Aquesta mateixa congruència tampoc la perceben els seus amics francesos, per més que es neguin a admetre-ho. Ho sabem pel que ens expliquen des de París, Brussel·les i Estrasburg. Per les posicions de Toni Roldán, Javier Nart o Luis Garicano, a qui, per cert, s’atribueix el mèrit que Ciutadans formi part de la Internacional Liberal gràcies a les seves relacions personals amb Nick Clegg, que va ser vice-primer ministre amb David Cameron durant cinc anys i llavors membre destacat d’aquest col·lectiu.

Per raons semblants esgrimides, i per evitar contagis preocupants, Rivera no hauria de permetre que els seus companys de Jaén fessin alcalde un socialista, ni compartir amb el puny i la rosa les alcaldies d’Albacete, Ciudad Real o Guadalajara, ni... en fi! Són només alguns exemples de les redefinicions del diccionari de la nova política.