Una casa a dues aigües

El darrer cop parlàvem aquí de premis d’arquitectura, dels de Tarragona i Lleida; aleshores encara no havien fallat els de Girona, però ara ja es coneixen i això ens ofereix la possibilitat de presentar una altra versió de la discussió entre el vell i el nou, aquest cop a través de la forma arquitectònica. El premi d’arquitectura del COAC ha estat atorgat a una casa familiar batejada com Dues cases en una, una casa entre mitgeres de 12 per 15 metres i dues plantes, construïda a Llagostera amb panells prefabricats de formigó, que formen una retícula d’espais que constitueixen les peces habitables de la casa. Aquesta retícula descansa sobre una sèrie de cinc pòrtics de formigó fets in situ sobre els quals recolza la casa, donant lloc a una planta construïda mig nivell per sota de la rasant del carrer.

La solució no tindria més importància si no fos perquè forma un espai passant que travessa tota la planta i fa possible una gran sala amb dues grans portes als extrems, potser una de les coses més rellevants de la casa. L’aspecte d’aquest gran espai, a priori un garatge, és semblant a una infraestructura, tal com recull la memòria del projecte. Posseeix certa qualitat que, més que fer-lo habitable, el fa un lloc d’oportunitat, com ho seria qualsevol espai construït amb una finalitat auxiliar, com ara el sota d’un pont. A la planta superior, l’interior de la casa, atès el sistema constructiu emprat a base de prefabricats, és auster, sense gestos innecessaris i una estructura formal que permet diferents maneres de viure-hi. A això contribueix decisivament la vocació central de la planta de distribució i la posició de la sala situada al centre, emfasitzada per l’intradós de la coberta i les dues lluernes laterals, que atorguen a les dues peces que els contenen la qualitat de patis coberts amb vidre. La distribució se sofistica amb l’aparició de saletes que completen les tres habitacions de la casa. Les demandes de la família que hi viu són, en bona part, responsables de decisions cabdals en aquest cas: la utilització de panells de formigó prefabricat i deixat vist, amb les conseqüències que això arrossega, la utilització de la xapa metàl·lica, i, potser, també la forma de la coberta.

Però, sens dubte, la personalitat d’aquesta casa rau en la coberta de xapa metàl·lica ondulada a dues aigües amb el carener disposat transversalment al carrer, oferint una imatge podríem dir atàvica, però paradoxalment avui, sorprenent. Precisament per això, la casa contrasta amb altres de les obres seleccionades en aquesta edició del premi. Cases o pavellons, en bona part, marcades per la volumetria compacta i prismàtica amb una acusada familiaritat amb la idea de capsa, una idea recurrent instal·lada en el nucli de l’arquitectura moderna canònica des de la seva concepció. Però, contràriament al que podria semblar, no ens trobem davant d’una construcció amb un sistema constructiu tradicional, sinó de la pervivència d’una forma que es pot acoblar a sistemes constructius contemporanis. I, en aquest sentit, caldria preguntar-se si la seva forma resulta menys impositiva sobre els sistemes contemporanis, com són els grans panells de formigó, els forjats col·laborants o la xapa ondulada a la coberta, que d’altres que han triat la forma de capsa com a paradigma.

Les dues façanes, radicalment frontals, expliquen la casa amb poques paraules. La de darrere és un resum formidable, ho conté tot. La forma elemental, les tres finestres (matisadament diferents) que expliquen les tres parts de la casa (la central i les dues laterals), la breu diadema de l’estructura metàl·lica del balcó superposada a la façana, que permet baixar al jardí posterior per una escala, i la visió de l’espai passant de la planta inferior. Què és el que fa avui que una construcció amb una coberta a dues aigües sigui un manifest tan poderós? Probablement, una raó és que es resisteix a poder-se reduir a una geometria pura i molts cops banal; en canvi, aquesta és terrenal i real. La coberta a dues aigües permet escriure cada dia diferents versions com ho ve fent fa segles i, al contrari del que podria semblar, el resultat és imprevisible i molts cops esplèndid, com aquest.