“Okupes”, màfies i polítics

Passen uns minuts del migdia de dimecres, 5 de juny. Davant el número 18-20 del carrer Càceres del badaloní barri de Sant Roc s’agrupen una vintena de persones. Tot està acordat, però temen que l’arribada de la comitiva judicial malmeti l’acord a què han arribat. La família formada pel Tomás, la Tanta, la Vioral i l’Andrea i els dos fills d’aquests últims saben des de fa una mica més de 24 hores que no hi haurà desnonament. Són romanesos. Van arribar fa 15 anys a Espanya. La nit més trista i amarga la van viure fa exactament sis mesos. Del seu pis del carrer Marqués de Mont-Roig 244 van sortir les flames que la nit de Reis van acabar amb la vida de tres persones. Estigmatitzats per l’Ajuntament de Badalona, que els considera okupes que punxen la llum i, a més, acusats d’homicidi involuntari per l’incendi, la família no ha rebut cap tipus d’ajuda. Només hi ha hagut declaracions de l’alcalde de la ciutat, el socialista Álex Pastor, en què es compromet a acabar amb les ocupacions il·legals i amb aquells que punxen la llum per alimentar plantacions de marihuana. No és el cas d’aquesta família i ho saben. Però el discurs de la criminalització de la pobresa que tantes tardes de glòria va proporcionar a l’exalcalde del PP Xavier García Albiol dona vots i manté la flama de la xenofòbia i del prejudici estúpid.

La família romanesa “va llogar” per 400 euros mensuals un pis al carrer Càceres que no era propietat del presumpte llogater

El cas és que, amb les portes de l’administració municipal tancades, la família romanesa “va llogar” per 400 euros mensuals un pis al carrer Càceres que no era propietat del presumpte llogater. Quan les administracions fugen, el seu espai és ocupat per màfies que actuen com a reguladors de la pressió social: faciliten pisos a preus assumibles, una funció que no compleixen les institucions públiques. Així va aconseguir el pis del carrer Càceres la família romanesa. El llogater real no hi resideix des de fa 11 anys, i sobre l’habitatge hi havia una amenaça d’execució hipotecària que el Banc Sabadell anava a fer efectiva aquests dies. Gràcies a la feina de la plataforma Sant Roc Som Badalona, la societat civil que posa entusiasme, ganes i feina on les institucions només saben ficar jutges i policia, s’ha obert la negociació i l’esperança. L’advocat de la propietat i la procuradora han posat el seu gra de sorra humà per evitar que una altra família passi a formar part de la nòmina d’aquestes 14.000 persones que són desnonades a Catalunya anualment. Davant d’aquestes situacions prenen valor iniciatives com el Servei d’Intervenció en la Pèrdua d’Habitatge (SIPHO), desenvolupat pel govern d’Ada Colau a Barcelona. Aquest és un exemple de ciutats on l’administració no ha llançat la tovallola en la lluita per esmorteir els efectes salvatges de la crisi. Té mèrit amb una Generalitat desapareguda, deixebla del bisbe Berkeley, i entregada a predicar que la realitat només existeix en la república. Tot queda, doncs, a mercè dels governs locals. Però ni tots els alcaldes són iguals ni tenen les mateixes prioritats. L’equip de govern de Badalona, per exemple, a més de la seva inacció, va expulsar fa mesos la plataforma Sant Roc Som Badalona de les dependències municipals on tenia la seu.

Avui dimecres, la comitiva judicial com era previsible no ha aparegut. La concentració de suport als llogaters del carrer Càceres reuneix les dues dones de la família romanesa. Al costat d'elles, les dues ànimes de la plataforma ciutadana –el Carles i l’Enric– i dones magribines, d’ètnia gitana i llatines. Entre els qui expressen la seva solidaritat es troba la Bahija, una marroquina que vivia a la mateixa finca sinistrada del carrer Marquès de Mont-Roig i el marit de la qual, el Yassine, va salvar la vida de diversos veïns posant en risc la seva, per la qual cosa va rebre el reconeixement del barri de Sant Roc i cartes de felicitació de l’alcalde i del president de la Generalitat, que per a això sí que van treure el nas. Ara, el Yassine, la Bahija i la seva família viuen a Montigalà. Fins a la pròxima tardor els pisos de Marquès de Mont-Roig no seran de nou habitables.

Barcelona és un exemple de ciutat on l’administració no ha llançat la tovallola en la lluita per esmorteir els efectes salvatges de la crisi

Des de la façana del proper centre parroquial de Sant Roc, una frase de Bertolt Brecht empeny els veïns a continuar la seva cursa de fons per guanyar el pols a especuladors, polítics incompetents, fons voltor i burocràcia judicial: “Hi ha persones que lluiten un dia i són bones. D’altres lluiten un any i són millors. Però n’hi ha que lluiten tota la vida: aquestes són les imprescindibles”.