Temps de premis

Els premis d’arquitectura, atorgats per les diferents delegacions del COAC, tornen amb la coincidència temporal que els caracteritza. En poc temps s’hauran fallat Tarragona, Lleida i Girona —en pocs dies coneixerem aquests darrers—, mostrant la millor arquitectura del país, representada per aquest conjunt d’obres seleccionades i premiades. Els XI Premis d’Arquitectura de Tarragona Biennal Alejandro de la Sota —els primers d’atorgar-se— permeten fer almenys dues consideracions. La primera és sobre les categories establertes dels premis, de les quals caldria obrir un debat per considerar-les. Distingir entre obres d’habitatges públics o privats o entre obres efímeres, interiors, paisatgístiques... més aviat fa pensar que es tracta d’especialitats de l’ofici de l’arquitectura. Que es vulgui fer veure lícitament que existeix un ventall amplíssim de tipus d’obres que poden fer els arquitectes no vol dir que hàgim de distingir també a l’hora de premiar-les.

Premiem l’arquitectura, es manifesti com es manifesti. Això és prou important, i més en temps en què es pensa en l’arquitectura com alguna cosa més que una construcció. Hauríem d’imaginar-ho més aviat com les diferents encarnacions de l’arquitectura, en edificis, però també en obres d’urbanització, en intervencions que operen a l’interior dels edificis o en les reparacions o transformacions de construccions existents, en espais públics, en jardins o en instal·lacions en els cada cop més nombrosos festivals. L’acta del jurat dels XI Premis de Tarragona expressa aquesta reclamació i fa veure la dificultat d’encasellar les obres en les categories, alguns cops establertes rígidament. Si hem fugit sempre de les especialitzacions, per què especialitzar i fragmentar els premis?

Una altra cosa que fan aflorar els premis és la relació entre el vell i el nou. Una de les obres premiades a Tarragona, l’adequació de les restes arqueològiques de l’antic teatre romà de Tàrraco, exemplifica ella sola aquesta relació complexa. Atesa la naturalesa de la seva formalització, es podria considerar una instal·lació, o un replantejament provisional de caràcter pràctic, com ara els executats per verificar l’impacte d’una construcció abans d’executar-se. Però també pot ser vista com un exercici de pura sensibilitat, que sembla dibuixar a l’espai una interpretació de les grades de l’antic amfiteatre feta amb rodons d’acer corrugat, que associem inconscientment als lleugers dibuixos tridimensionals amb filferros de l’artista desapareguda Gertrud Goldschmidt. En qualsevol cas, aquesta obra no seria probablement premiada si no fos per on està construïda: és el lloc per al qual està pensada el que li atorga el valor, l’inspira i l’ancora a la realitat, malgrat que sembli no voler tocar-la i passar de puntetes. Les grades i els seus suports estan col·locats de manera lleu, sense compromís, sense gaire convicció en romandre, dibuixant una arquitectura que sembla confiar més en el divorci que en el matrimoni amb el lloc que ocupa, com si aspirés a ser provisional. Però no es pot evitar pensar, en veure-les, si no és ja hora de repensar la Carta del Restauro de Roma.

Aquestes grades permeten una reflexió sobre allò reparat i allò per estrenar, deixant veure la importància que té en arquitectura no partir d’un full en blanc. Les obres de nova planta reunides pels premis a Tarragona, Lleida o Girona deixen veure certa predilecció pels volums purs i la retòrica geomètrica de les seves estructures. N’hi ha prou de comparar-les amb les que parteixen d’alguna construcció prèvia. A Girona, la reforma d’una casa a Palau Sator o la reforma del Cementiri Vell de l’Escala; a Lleida, l’església vella de Vilanova de la Barca, o a Tarragona, les grades esmentades. L’arquitectura ha d’estar subjectada i no ser independent: l’arquitectura és clarament dependent, i els edificis amb parts existents ho posen de manifest. En les obres així hi ha alguna cosa que expressa certa continuïtat amb el temps, amb allò construït, amb el teixit i amb la vida.

L’arquitectura moderna té en això una assignatura pendent i hauria de cercar una connexió argumental millor, tal com fa la sofisticada continuïtat (no prevista a la Carta de Roma) de la rèplica premiada ex aequo d’un mòdul de quatre habitatges al Poblat Hifrensa, a Vandellòs.