Entre fe i interessos

No hi ha ningú que no sàpiga que hi ha dues classes d’independentistes a Catalunya: els que hi tenen fe i els que hi tenen interessos. Els primers són els enganyats i els segons els enganyadors. Els primers, més nombrosos, són els creients i els segons, més llestos, són els predicadors; és a dir: els clergues. Si un ésser intel·ligent vingués a Catalunya d’una altra galàxia es quedaria meravellat de contemplar la simbiosi entre aquests dos grups.

El grup dels clergues és una mica més complex perquè té dos subgrups: els polítics i els col·locats. Els polítics són els que manen i els col·locats els que cobren per predicar el que dicten els primers. Uns i altres s’enriqueixen amb diners públics. El primer subgrup, especialista en negocis i corrupcions, s’atribueix sous molt generosos. El segon cobra per alimentar la fe dels creients. La principal corrupció del primer subgrup és la del llenguatge. Per exemple: d’un referèndum prohibit per llei i dut a terme sense control, en diuen “mandat del poble”. D’un expresident megalòman i pròfug de la justícia, en diuen “president legítim a l’exili”. Dels empresonats per delictes comesos, en diuen “presos polítics”. Del fracàs de la DUI, en diuen “calcular malament el temps”, (i davant dels jutges) “que tot era simbòlic”. De les sentències jurídiques, en diuen “retorn al franquisme”. De vulnerar l’Estatut i la Constitució en diuen “compliment del programa electoral”. Dels partits que respecten la Constitució, en diuen “partits repressors”. Etc, etc.

El subgrup dels col·locats aprenen amb memòria prodigiosa tota la doctrina obligatòria i adoren els símbols; es col·loquen el mateix llacet o papalloneta que el subgrup dels amos. I escampen la doctrina amb la mateixa energia amb què cobren els sous estratosfèrics. Hi posen l’ànima: si no ho fessin, se’ls desinflaria la butxaca.

El mecanisme entre els creients i els clergues s’articula amb una arteria prodigiosa. Poques vegades se’ls encalla l’engranatge. Hi posen oli dues institucions: l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Tot i així, les rodes carrisquegen de tant en tant, per exemple, amb els antics articles racistes d’en Torra, o bé les animalades també racistes de la Gispert, que, pobreta, s’ha quedat sense la Creu de Sant Jordi, o bé les relliscades de l’Artadi comparant els polítics presos amb Anna Frank... Però els creients no en queden gens afectats; ni els robatoris de Convergència, ni la lladreria de la família Pujol, ni les primeres mentides compulsives de Junqueras, ni el fanatisme amagat del seu partit, ni els sous públics dels components dels dos subgrups no afecten la fe dels enganyats, perquè els han dit que, un cop independents, tots seran molt rics. I el prodigi més gran és que els predicadors es refereixin al de Waterloo com si fos Nostre Senyor, dient “Ell” (amb majúscula). “Ell, diuen, no ens abandonarà mai, sempre estarà al nostre costat; ens estima”. Quan aquests creients eren cristians, feien una afirmació anàloga: “Déu és amor”. Aquest és el suport subjacent del mecanisme independentista. L’enlluernadora articulació entre la fe i els interessos està destinada a durar molts anys. Agafem-nos-ho en calma.