Els presos guanyen els fugitius

De moment, els polítics indepes presos guanyen els fugitius. L'operació de presentar-se —tots dos grups— al Parlament espanyol i a l'europeu té molt de maniobra: per esbombar la seva causa. I competir i estar presents.

I és que gairebé cap (potser algun) busca exercir les tasques dels càrrecs pretesos, fet que és paradoxal però legítim. I subratlla no la baixa qualitat de la democràcia, sinó la generositat de la Constitució: els acusats de vulnerar la sobirania nacional poden aspirar a encarnar-la!

I tot ciutadà té presumpció d'innocència mentre no estigui condemnat mitjançant sentència ferma. I, doncs, té dret a la participació política (article 23 de la Constitució), encara que la manera d'exercir-lo pugui tenir restriccions.

En termes de rivalitat electoral, de simbolisme icònic i d'explotació de la presentació victimària, els presos guanyen la partida als de Waterloo. O almenys compensen el seu enorme desavantatge: per descomptat, en qualitat de vida, però també en llibertat de moviments per fer política.

I això vol dir que encara que només dos dels cinc parlamentaris-presos-i-electes siguin d'Esquerra i els altres tres, postconvergents, la capitalització principal de l'episodi beneficia més els primers. Per la senzilla raó que en aquest tipus de batalles molt mediàtiques, preval el lideratge sobre el nom: Oriol Junqueras va ser ahir i és avui en carn i ossos al Parlament espanyol; el seu soci i rival, on? No és només una qüestió de percepció televisiva, sinó de credibilitat comparativa. Afrontar la pròpia responsabilitat i assumir-ne les conseqüències sempre està més ben valorat pels ciutadans que no pas oferir la impressió (real o fictícia, no és el tema) de rebutjar-la, fugint. I això s'emfatitza curiosament en el cas d'un postconvergent: Joaquim Forn, un pres que primer va marxar a Brussel·les i després s'ho va repensar i va tornar.

A més de la credibilitat per més responsabilitat, també augmenta comparativament la dels qui utilitzen les armes de la llei (el dret a presentar-se com a elegibles) no per esquivar-la en un etern viatge enlloc, sinó per consumar alguna de les seves finalitats. Esquivar-la suposa situar-se extramurs del sistema; consumar-la dona motiu a endevinar alguna intenció de respectar-lo.

També les expectatives de futur difereixen. Fins i tot en l'eventual cas d'una condemna dura, la certesa d'acollir-se a la llei —i les seves infinites possibilitats— acostuma a ser més bona perspectiva que la de conculcar-la per sempre, que pot conduir a una mena d'apatrídia de facto i, per descomptat, a la incertesa de l'errant, com acabem de veure en un altre cas molt diferent.

Els de l'interior, al capdavall, solen tenir una visió menys deformada de la vida que els de l'exterior. S'ha demostrat moltes vegades, tot i que no sempre. Menys deformada no implica, encara, realista. Caldrà acarar les autoproclames de pragmatisme amb la seva plasmació pràctica. I en això ni uns ni altres brillen gens.