Meritxell Batet, la ministra que sap el que és un desnonament

Entrant amb Batet al seu enorme despatx al palau de Villamejor, que va ser a principis del segle XX residència de Carles de Borbó i després, fins al 1977, seu de la presidència del Govern espanyol, ningú es podria imaginar que aquesta dona menuda de 46 anys que passeja pel que va ser la sala del Consell de Ministres de Manuel Azaña és probablement l'única ministra que ha viscut en la seva pròpia pell què se sent en patir un desnonament. Meritxell Batet, barcelonina, filla única, tenia 17 anys. Vivia amb la seva mare, que es va quedar sense feina. No va poder pagar la hipoteca i el banc les va desnonar. Un dia, en tornar de l'institut, es va trobar amb un cadenat a la porta. No oblidarà mai aquella “sensació de desolació”.

Batet, que va voler ser ballarina i va dedicar anys a preparar-se, es va concentrar en els estudis i a guanyar diners per mantenir la casa. Treballava cinc nits a la setmana servint copes, primer al Nick Havanna i després al Bikini. Moltes vegades aquest era l'únic ingrés familiar, perquè la seva mare entrava i sortia de l'atur de manera habitual. Va estudiar tota la universitat amb beques. Després en va demanar una altra per fer el doctorat i va deixar les copes. “Cobrava molt menys sent professora que servint JB amb Coca-cola, però aquesta és una altra història”, riu ara.

Molts anys després, el juny passat, Batet va prendre possessió com a ministra de Política Territorial parlant en català sobre la riquesa de l'Espanya plural a la mateixa sala on s'havia vetllat el cadàver de Carrero Blanco, assassinat per ETA. I aquest divendres ha estat proposada pel seu partit, el PSOE, per ser la nova presidenta del Congrés en la XIII legislatura. La seva vida ha estat plena de girs tan improbables com aquest, tot i que no tan forts. 

Batet, que ha estat la cara amable del Govern socialista per a Catalunya, és una política atípica. Ni tan sols ha fet carrera, com molts, a l'ombra d'un cap a qui mantingui lleialtat cega. Va començar com a tècnica de gabinet, sense gran perfil polític, treballant per a Narcís Serra. Però mai va ser una política de soca-rel del PSC, partit al qual no es va afiliar fins al 2008. Va saltar al Congrés el 2004 i el seu nom es va fer conegut per protagonitzar un matrimoni inesperat: la representant del PSC amb perfil clarament progressista es va casar amb un conegut diputat del PP, José María Lassalle, més tard home clau de Mariano Rajoy. Es van separar el 2016.

Batet trasllada la impressió de ser una dirigent disciplinada que no se salta les normes, però ha assumit riscos. El 2013 van començar els problemes. Va trencar la disciplina de vot del PSOE, com altres diputats del PSC, per defensar el dret a decidir a Catalunya. El 2014 va apostar en les primàries pel seu amic Eduardo Madina. Va perdre, però com li passaria tantes vegades, va aconseguir recuperar-se. El seu perfil tècnic, de professora de Dret Constitucional especialitzada en temes de programes, sempre li ha fet lloc. “Això consisteix bàsicament a picar pedra tot el dia”, fa broma. Sánchez la va rescatar primer per a la seva Executiva i després com a número dos per Madrid, el 2015. Va ser una de les negociadores per fer un Govern amb Ciutadans. Va sortir malament.

Quan una operació interna traumàtica va tombar Sánchez, l'octubre del 2016, ella es va negar a dimitir de l'Executiva, com li demanaven els que el volien fer fora. Va aguantar fins al final amb ell. Quan va caure, ella va ser dels irreductibles que van decidir trencar la disciplina i votar no a la investidura de Rajoy. Va ser la seva segona multa per indisciplina greu i aquesta vegada la van fer fora de la direcció del grup parlamentari. Tot semblava acabat. I una vegada més va actuar a contra corrent. Quan Sánchez dubtava si tornar a presentar-se, ella li va trucar per recomanar-li que no ho fes. Creia que així s'evitaria una altra ruptura del partit. Sánchez no li va fer cas, però no van trencar.

Sánchez va tornar a guanyar. No la va fer entrar a l'Executiva, però a poc a poc va aconseguir obrir-se un altre lloc, fins que va tornar a participar en la direcció del grup parlamentari. Ara és la ministra especialitzada en Catalunya i amb això s'ha col·locat com el gran actiu electoral del PSC. El Govern de Sánchez, nascut d'una moció de censura i necessàriament inestable, ha estat entre moltes altres coses un gran aparador electoral. I Batet l'ha utilitzat per recuperar la imatge del PSC a Catalunya.

En un partit perjudicat per batalles internes i fracassos electorals, Batet és una de les poques dirigents de la seva generació que ha aconseguit sobreviure sense caure en cap de les freqüents guerres. “No és de capelles. En el món tancat dels partits algú tan independent no sol encaixar, però ella s'acaba fent imprescindible per la seva feina i els seus coneixements tècnics”, resumeixen des del PSC. Alguns li retreuen que té poc perfil polític. “Hauria de ser una mica més frívola i barruda, que és la manera de ser més política”, comenta fent broma algú que la coneix bé. Ella, amb la seva timidesa, és incapaç de forçar la màquina.

D'altres assenyalen que el seu ministeri no té un paper real en la negociació amb Catalunya, que és només un aparador electoral. Però Batet, que mai sucumbeix al desànim, continua a la seva. És capaç de trucar diverses vegades a Elsa Artadi, la seva interlocutora a la Generalitat, mentre ella deia que se li tallava el telèfon. En plena tensió política, molts haurien desistit. Ella va insistir durant dos dies fins que va aconseguir suavitzar la relació i convèncer-la perquè la visités al ministeri. També va recuperar la Comissió Bilateral, que presideix amb el conseller Ernest Maragall, després de set anys de silenci. També intenta reactivar la Conferència de Presidents i que torni el president de la Generalitat.

Gairebé tot en ella sembla molt pensat. Fins i tot la ferma decisió de ser una ministra amb una vida familiar gairebé normal. Porta cada matí a l'escola les seves filles, les bessones Adriana i Valeria. També evita les reunions a altes hores per poder ser a casa amb elles, tot i que després hagi de tornar alguna vegada al ministeri. No viu només per a la política. No ho ha buscat tant com altres. Potser per això no s'acabava de creure que era ministra. Fins que passa per davant del quadre d'Azaña cada matí i recorda on està asseguda.