Un anònim desvelat

Que una obra literària medieval atregui l’interès de la premsa és inaudit, però Curial e Güelfa, gran novel·la cavalleresca del segle XV (inèdita fins a 1901), va ocupar un titular de primera plana en aquest diari el 1991. La notícia destacava que en un congrés filològic s’havia sostingut que, en realitat, es tractava d’una falsificació perpetrada per Milà i Fontanals, l’erudit que l’havia descobert a la Biblioteca Nacional de Madrid el 1876. Fa dos anys, una altra notícia llampant va retornar el Curial a l’actualitat, més discreta, de les seccions de cultura: una tesi doctoral de 5.200 pàgines havia aclarit qui n’era l’autor, desconegut fins aleshores.

La transcendència dels dos scoops curialescos no admet comparació: la hipòtesi del frau era un disbarat, mentre que la minuciosa investigació que hi ha darrere el llibre d’Abel Soler, professor de la Universitat de València, sosté una argumentació sistemàtica, metòdica, que deixa poques escletxes al dubte i que, convenci o no, supera de llarg, en solidesa i versemblança, les no escasses atribucions d’autoria, molt conjecturals i imprecises, formulades fins ara.

Resum de la tesi en format divulgatiu, el llibre de Soler (coeditat amb la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans) comparteix l’aire detectivesc de l’apassionant assaig Cervantes, Passamonte y Avellaneda (1988), en què Martí de Riquer identificava —de manera raonable però no concloent— l’autor, amagat darrere el pseudònim Alonso Fernández de Avellaneda, que havia escrit la segona part apòcrifa del Quixot, detonant perquè Cervantes n’escrigués la veritable i genial continuació.

A partir del text i de les característiques del manuscrit únic del Curial, Soler identifica el màxim de dades que permeten elaborar un retrat robot de l’autor i del seu context històric per, en acabat, fer-lo coincidir amb algun personatge de l’època que s’hi adeqüi. Descartats tots els candidats suggerits fins ara, va a parar a un que hi encaixa com l’anell al dit: Enyego d’Àvalos, noble toledà, crescut i format a València, amb una llarga i remarcable trajectòria política, diplomàtica i militar a les corts de Milà i, sobretot, de Nàpols, on ocupà el poderós càrrec de comte camarlenc sota els reis Alfons el Magnànim i Ferran I.

L’arreplega d’arguments favorables a la hipòtesi és tan aclaparadora que Soler afirma, taxatiu, que es tracta d’una “atribució sense alternatives”. Els detractors —que en té, com es veu pels retrets que engega en diversos passatges— tindran feina a refutar, si és que poden, el devessall d’arguments favorables a D’Àvalos, no tots de la mateixa força, però bastants d’incontestables. Soler potser no té la múrria amenitat de Riquer, però se’n surt bé de la tasca de resumir la seva tesi i fer-la planera, tret d’algunes reiteracions. Hi trasllueix, amb notòria acritud, la pugna acadèmica entre els claustres filològics valencians i l’escola medievalista del Principat, organitzada entorn de la catedràtica Lola Badia.

Deixant de banda la picabaralla entre experts i algunes qüestions dubtoses (la sorprenent recepció truncada del Curial), queda, però, una novel·la esplèndida, ara més nítida en força aspectes que es veien contradictoris. I queda, inclús per damunt de l’autoria desvelada, el bon retrat que Soler dreça d’un personatge fascinant, aquest Enyego d’Àvalos, cortesà lletraferit i bibliòfil, veritable humanista als grans cenacles renaixentistes italians, exemple perfet de la transnacionalitat medieval.