Jordi Évole: el triomf del presentador incòmode

Jordi Évole (Cornellà de Llobregat, 1974) es va haver de refugiar al lavabo tan bon punt va acabar l'entrevista amb el Papa. Es va posar a plorar com a remei a les tensions i a la suggestió vaticana. Sabia —i no ho va dir— que s'havia acabat l'experiència de Salvados. I l'entrevista al papa Francesc representava l'epíleg suprem o metafísic a 11 temporades de relats socials colpidors, converses, controvèrsies i bestiaris catòdics: de Villarejo a Puigdemont, de Maduro a l'etarra Rekarte, encara que el programa més ambiciós i elaborat va desembocar en un documental estrenat als cinemes, que amb cruesa estètica documentava la travessia del vaixell Astral recollint supervivents i cadàvers al cementiri submarí del Mediterrani.

Évole va convertir Salvados en una marca, en un estil, en una categoria periodística que transitava del carrer al palau i del palau al carrer, però ha renunciat a “enterrar-se” amb èxit en la fórmula. El programa que va crear el sobreviurà a la mateixa cadena (La Sexta) i amb un altre director (Gonzo) mentre ell busca nous estímuls. Necessitava marxar, però encara no ha acabat de decidir què vol fer. El que sí que sap és que l'entrevista al Papa —4,1 milions d'espectadors— representava el final d'un camí, com si tot plegat fos una revelació. I no perquè Évole hagi qüestionat el seu propi ateisme, però sí que es va estar tres dies tancat, enclaustrat, en un hotel ben a prop de Sant Pere. Preparant-se l'entrevista amb l'escrúpol metòdic de sempre. I assimilant més que mai la seva posició d'excepcionalitat: “El periodisme que puc exercir és el que sempre havia volgut i somiat. Faig el que vull, però no parlo des de l'arrogància, sinó des de la consciència de ser un privilegiat”.

L'hagiografia domèstica d'Évole conté l'epifania del jove periodista —tenia un any— dirigint davant del televisor amb el dit l'himne d'Espanya en l'estupor de la mort de Franco, tot i que la primera experiència vocacional acreditada es remunta als 12 anys, quan l'estudiant d'EGB va presentar un documentadíssim treball sobre els acords de política nuclear que havien pactat Reagan i Gorbatxov. A casa dels Évole es vivia fervor pels diaris i els telenotícies, es fomentava una devoció per la premsa que tant responia al despit de les restriccions del franquisme com predisposava atmosfèricament la carrera d'Évole.

“Periodista i còmic”, tal com el defineix la Viquipèdia, potser remarcant la dimensió canalla i iconoclasta que Évole, de mare granadina i pare extremeny, va exercir a l'escuderia d'Andreu Buenafuente (2000). Va adquirir llavors l'avatar del Follonero. I el va interpretar corrosivament al peu de la lletra, un personatge desconcertant i impertinent que treia de polleguera els interlocutors i que mai arribava a alterar-lo. La flegma d'Évole. La dolçor de les formes com a camí de seducció. “La meva naturalitat no ha estat mai buscada. M'exposo tal com soc, no he fingit mai”, va explicar en una conversa amb EL PAÍS. “No m'agrada la crispació. A la televisió li falta serenor, reflexió. No m'interessen les entrevistes agressives, sinó la conversa. Que sorgeixin idees, que les paraules tinguin pes”.

A l'olimp periodístic d'Évole hi ha Iñaki Gabilondo, Enric González, Martí Gómez, Carlos Alsina —“ningú entrevista com ell”—, però destaca entre les seves devocions la figura senatorial de Soler Serrano, mite catòdic dels setanta —i dels cinquanta i dels vuitanta—, que va indagar entre les inquietuds i reflexions de la gran constel·lació cultural, incloent-hi les converses amb Dalí, Borges, Bertolucci, Cortázar, Fellini, Marguerite Duras, Forsyth o Buero Vallejo.

Són més contemporànies les inquietuds culturals d'Évole. Llegeix amb especial interès Javier Cercas i David Trueba, es reconeix en el llinatge sentimental dels cantautors (amb Aute, Silvio Rodríguez i Savina al capdavant) i forma part dels pocs espectadors que s'ho passen bé amb la cerimònia dels Goya. No per masoquisme, sinó perquè ha vist gairebé sempre les pel·lícu­les espanyoles que competeixen pels guardons. Una fidelitat omnívora que no contradiu l'adhesió específica a Pedro Almodóvar, León de Aranoa i Raúl Arévalo.

Comparteix amb el seu fill de 12 anys la passió —i el dolor— del Barça, però Évole també pertany a la plataforma de pares afectats pel Fortnite, un joc adolescent de supervivència que ha irromput a les llars i que ha obert una bretxa generacional i tecnològica que l'expresentador de Salvados observa amb resignació.

Évole fa balanç d'aquests 11 anys. Li resulta frustrant no haver pogut entrevistar José María Aznar i el desconcerta que els seus abundants detractors l'hagin acusat d'haver blanquejat personatges amb una trajectòria abjecta, fins i tot criminal. “L'obligació periodística consisteix a exposar-te a les coses que t'agraden i a les que no t'agraden. I entrevistar personatges foscos, delinqüents, dimonis, no vol dir empatitzar-hi. El meu to no és agressiu, però les meves preguntes procuren ser compromeses i incòmodes. Mai he blanquejat ningú. Ni ho penso fer en el futur”.