Mirall Brexit sense deformar

Els museus i les seves exposicions prenen el pols del present i, a vegades, l’encerten amb claredat il·luminadora. Igual que el conjunt de les arts i els llibres, poden dir coses sobre com va el món que els artistes veuen abans. Ara mateix, alguna cosa es mou a Trafalgar Square, a Londres. En una cantonada hi ha la National Portrait Gallery (NPG), dedicada en exclusiva al retrat des de mitjans del segle XIX: més ben dit, al retrat de la reialesa, la noblesa, les figures eminents de tota mena, intel·lectuals i creadors i, en els darrers anys, als famosos, Michael Jackson l’any passat. Què passa ara? Doncs que la gent comuna, la més comuna, ha entrat a la NPG: els seus retrats, la manera de vestir, els cossos, la nostra vulgaritat. De la mà del fotògraf Martin Parr. Per situar les coses a l’hora del Brexit i col·locar un mirall davant dels visitants, sobretot britànics, i reflectir-hi la noció d’identitat i, en particular, la identitat british a partir del Brexit, i veure si quadra amb els clixés i tòpics sobre allò britànic i la seva gent. Quadra poc.

Sacsejant la pròpia tradició de culte a les elits, que tant ha contribuït a formar la noció del que és anglès, dels seus excèntrics també, la NPG acull el fotògraf documental per antonomàsia de la vida quotidiana i l’oci de la gent menys mediàtica, la que va donar la victòria al referèndum del Brexit que ha col·lapsat el país. De fet, l’exposició de Parr es va programar seguint el calendari del final previst dels britànics a la Unió. Però no, la cosa encara està en joc. Una vegada més, Martin Parr o el present inabastable, que no se sotmet a les normes dictades per institucions de cap tipus.

Com que la cosa va de fotos, Parr és un grandíssim editor dels seus propis fotollibres i una no sempre pot viatjar a Londres, me n’he anat a la llibreria Laie pel catàleg. Only human (Només humà) reuneix més de 200 fotos d’aquest fotògraf de mirada i de trajectòria úniques, un d’aquells que no pots imitar perquè es nota massa. Si no en coneixeu les fotos, diguem que Parr es pot vestir de britànic excèntric –versió xarona– per treballar i fondre’s amb la gent i els espais. Els seus colors són brillants, molt vius, com si fos un pintor pop. A més, encara que sigui a la platja, amb un sol que enlluerna, fa servir el flaix, així que la gent surt a la foto amb una potència al·lucinant. Però no us penseu pas que Parr es mofa dels models, no. De cap manera. És un d’ells, un més. Ha estat i és un antropòleg de la càmera, un observador participant que segueix els seus temes –la classe mitjana, el turisme de masses, el consumisme global– durant dècades. El millor: l’empatia, l’afecte, l’humor.

El seu ull explora la diferència entre la mitologia d’un lloc i la seva realitat. I el Brexit en aquest sentit dona per a molt. El director de la NPG li va proposar que seguís el després del referèndum del 2016. Aquest museu del retrat, creat “per incorporar-hi les persones més honorablement commemorables de la història britànica”, es gira cap a la gent comuna i fixant-se en el sisme del Brexit i les seves commocions entra en la vida a peu de carrer del segle XXI. Sorprès per la proposta, ja que no fotografia famosos, Parr va acceptar. Ben fet, que la NPG toqui de peus a terra.

El catàleg (Phaidon) és testimoni dels anglesos a casa i al món, el seu gran tema. És el Parr més vistós i fins bromista, que la NPG publicita per a la promoció de l’expo. L’apartat específic, d’un to més cru, sobre Anglaterra després de la votació del Brexit, és eloqüent sense carregar cap tinta: un moment històric d’efectes superiors al referèndum d’Escòcia que va mobilitzar les elits, potser perquè el Brexit va arribar després d’aquella ferida per als anglesos. Només faltava això. Parr documenta una espera tensa.

No acostuma a fer grans declaracions sobre què passa al món, simplement prem el botó de la càmera per retre compte del que queda sota la catifa o al cubell de les escombraries mentre dirigents i mitjans reciten amb rutina grans paraules. Ho vam veure en l’expo al CCCB sobre el turisme a Barcelona. Ara, s’hi ha sentit interpel·lat: “És un bon moment per reflexionar sobre qui som, què estem fent, cap on anem, tot això de la identitat britànica. Aquest treball suggereix el que està passant”. El que està passant és potser que tants votants estan farts dels miralls deformants de la societat i en particular d’ells, els votants. Allà, i aquí. Bravo per la NPG i, sempre, per Martin Parr.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.