Una Barcelona en què arquitectes i artistes treballaven plegats

Barcelona té un Miró que la gent trepitja (a la Rambla), un Picasso que es mulla quan plou (a la seu del Col·legi d'Arquitectes) i un gran nombre de mosaics, vidrieres i ceràmiques d'artistes que moltes vegades desconeixem i que no deixen de sorprendre en les façanes i els interiors de la ciutat.

Fa anys que el còmic barceloní Òscar Dalmau publica a Instagram (@philmusical) el que li sembla bonic de la seva ciutat. Gairebé tot el que li interessa va ser construït durant tres dècades: els cinquanta, els seixanta i els setanta del segle passat. I tot el que ha fotografiat retrata, fonamentalment, tres qüestions: la col·laboració entre arquitectes, ceramistes, escultors, vidriers i artistes del mosaic; l'obstinació de centenars de propietaris per mantenir viu aquest patrimoni —evitant retocar-lo—, i la reivindicació de l'artesania amb ambició artística com a part intrínseca de l'arquitectura.

Així, Barcelona retro, la guia que ha recopilat Dalmau sobre “el passat més modern de Barcelona”, va més enllà de la modernitat per mostrar edificis de José Antonio Coderch, Francisco Barba Corsini, Josep Pratmarsó, Francesc Mitjans, Josep Maria Sostres, Ricardo Bofill o Oriol Bohigas, amb ceràmiques d'Antoni Cumella, Jordi Aguadé o Josep Llorens i Artigas, mosaics de Pau Macià i Pons, escultures d'Eudald Serra i vidrieres de Llucià Navarro. Dalmau considera que, més enllà de la cura i el criteri dels propietaris, la col·laboració entre disciplines va generar parelles singulars, com les que van formar Antoni Bonet Castellana i el muralista Augusto Torres o Xavier Busquets i el ceramista Antoni Cumella.

Dalmau declara la seva admiració per Manuel Baldrich, l'arquitecte de la Diputació de Barcelona que, a finals dels cinquanta, va signar la remodelació de les llars Mundet donant cabuda a tot tipus d'artistes. A més d'apropar els visitants curiosos a una Barcelona ni modernista ni moderna, Dalmau descobreix també als lectors un cens ocult de persones que van ajudar a construir la ciutat, que, encapçalat per Baldrich, té en el promotor Lluís Marsà el seu personatge més singular. Marsà va aconseguir combinar amor a la ciutat amb negoci i va incloure vestíbuls distingits en les promocions immobiliàries de La Llave de Oro, que és com es deia la seva empresa.

A la Via Augusta, entre el carrer de Brusi i Sant Elies, Antoni Moragas i Francesc de Riba van aixecar-hi un edifici d'habitatges el 1968. Encara avui, el formigó dels pilars, les jàssenes i el mostrador conviuen amb la fusta de les bústies i amb maons que semblen teixir, més que aixecar, la paret. A més d'arquitecte, Moragas era dissenyador industrial. Els llums d'aquesta casa continuen sent els que l'arquitecte va idear en el seu moment per a la finca.

Maria Bofill i Rosa Amorós es van formar com a ceramistes a l'Escola Massana. El 1974, en aquest habitatge del carrer Mestre Nicolau, van contrastar una vista de la ciutat, coronada amb el castell de Montjuïc, amb una escena campestre en la qual diversos ocells contemplen el bosc des de les branques d'un arbre.

No gaire lluny, a la plaça Francesc Macià, va ser l'escultor Josep Maria Subirachs qui va rematar un edifici que li va encarregar el promotor Lluís Marsà a l'arquitecte Josep Maria Soteras. Els relleus de formigó del vestíbul remeten al nom de l'empresa, Comunicació i Computació, per la qual van ser dissenyats.

Però és aquest mosaic d'Armand Olivé per al Teatre del Campus Mundet (al passeig de la Vall d’Hebron, 171) el que resumeix el llibre de Dalmau, perquè aquest campus concentra murals, llenços o mosaics dels artistes més representatius de les arts aplicades barcelonines de finals del segle XX, l'època que el mateix Damau ha batejat com a retro.