Sherlock, sense additius
La nova entrega de relats inclou un dels fracassos de Holmes i l’aparició del germà
Tothom coneix Sherlock Holmes; pocs han llegit els seus casos. Com la majoria de clàssics literaris, la figura del detectiu del 221B de Baker Street perviu sobretot com un grapat de conceptes (diguem cervell privilegiat + suficiència irritant + aficionat a una frase apòcrifa com “Elemental, estimat Watson”), sovint esquemàtics i tergiversats per la desatenció a les fonts originals. Després de Les aventures de Sherlock Holmes, la publicació del segon recull de relats del cànon holmesià —Les memòries de Sherlock Holmes, 12 peces aparegudes originàriament a la revista The Strand entre desembre de 1892 i desembre de 1893— suposa una invitació a (re)descobrir i (re)pensar una icona de la cultura pop que aplega enginy i divertiment com poques vegades s’ha vist en el gènere policíac i de misteri, alhora que, malgrat la innocència i bonhomia de base, continua ple d’al·licients per al lector actual.
Hi ha, almenys, tres formes d’aproximar-se al llibre. Una radicaria a simplement deixar-se portar per la bona estona que procura veure desfilar un seguit d’enigmes o trencaclosques que, passats per la ment analítica del geni, acaben revelant-se com mers exemples de la mala fe, la imperfecció o la feblesa de l’ésser humà, només que desordenades, confuses o tramposes en la seva disposició final o preholmesiana. (Un consell del protagonista al relat “Silver Blaze”: “La dificultat rau a separar l’estructura factual, és a dir, els fets absoluts i incontrovertibles de les floritures dels teoritzadors i els periodistes”.)
LES MEMÒRIES DE SHERLOCK HOLMES
Arthur Conan Doyle
Traducció de Xavier Zambrano
Viena Edicions
352 pàg.
24 euros
Una altra manera d’apropar-s’hi és imbuir-se una mica de l’esperit del protagonista i tractar cada conte com una invitació a esbrinar com Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1959 - Crowborough, Anglaterra, 1930), a la manera, posem, dels creadors de superherois, aconseguia un entreteniment perfecte recorrent una i altra vegada a un nombre de recursos limitats (tant en termes d’estructura com de trama, ambients i tipus, detalls omesos i jocs de mans). Uns ingredients bàsics que, de tan astutament utilitzats, procuraven una il·lusió de renovació i sorpresa. (L’autor escocès enganya d’una manera semblant a com ho feia la seva creació respecte dels seus clients quan, absort en les seves cavil·lacions profundes, semblava indiferent, i el cert era que se li acabava d’encendre una bombeta.)
La tercera via, no incompatible amb les precedents encara que adreçada sobretot als fans, seria prendre nota de dades poc conegudes o potser oblidades pels qui en els darrers temps han tingut notícies del detectiu bàsicament per mitjà de la seva encarnació televisiva 2.0 a la BBC. I és aquí on Les memòries de Sherlock Holmes és una festa. Al relat “La cara groga”, per exemple, trobem un exemple de la mitja dotzena de casos en què Holmes va fracassar; a “El ritual Musgarve” ens topem amb l’èxit professional que impulsà definitivament la seva carrera; a “L’intèrpret grec” coneixem el seu germà Mycroft, més llest però massa mandrós per plantejar-se fer-li la competència; a “El tractat naval” ens assalta un apunt religiós d’una tendresa impròpia de la màquina de pensar (que inclou la frase: “La garantia més gran que tenim de la bondat de la providència em sembla que rau en les flors”); i el llegendari “El problema final”, acomiadament prematur de l’investigador, inclou la carta de presentació de la seva nèmesi Moriarty i l’anunci (al capdavall, erroni) que, a partir de llavors, abandonarà els problemes de la societat en benefici dels de la naturalesa.
Al treballat i rigorós epíleg que tanca el llibre, de l’historiador Josep Lluís Martín Berbois, hi ha una carta adreçada a Conan Doyle on Robert Louis Stevenson li deixa anar, enmig d’una cascada d’elogis digna de figurar a Reichenbach: “És el tipus de literatura que m’agrada llegir quan em fan mal els queixals”. Hi ha un elogi més gran?
