Cultura després d’una guerra
Es commemoren els 80 anys del final de la Guerra Civil, però encara hi ha moltes qüestions del conflicte fratricida per indagar. En el camp de l’art, la cultura i el patrimoni, víctimes col·laterals en qualsevol conflicte armat, també. Com el destí de les col·leccions privades de Barcelona que van ser confiscades per la Generalitat republicana i van seguir un camí d’èxode paral·lel al de les col·leccions públiques dels museus, un tema poc estudiat però en el qual aporta llum el treball de Yolanda Pérez, fruit de la seva tesi el 2016, després de consultar documentació inèdita pública i privada.
Amb Patrimonio confiscado és possible saber, dins del caos que genera qualsevol guerra, com va ser el procés de recollida d’obres, d’on van sortir, quines peces eren i quin va ser el camí de sortida i entrada als diversos dipòsits cap a l’exili. Entre les col·leccions recuperades aquí: la de vidre de Teresa Amatller, la de ceràmica de Josep Bertran, la de teixits i vestits de la família Rocamora i la d’art medieval de Matías Muntadas.
El conflicte va suposar l’assassinat de milers d’espanyols. Gairebé tants com desterrats i aterrits. Però també la destrucció i l’expoli de moltes obres d’art.
Tres raons per recomanar-los
Els dos llibres permeten fer un recorregut continuat des de 1936 fins a 1962 i passar de la preguerra al conflicte, la postguerra i a l’oberturisme.
El treball de Yolanda Pérez revela l’acció decidida de la Generalitat republicana per protegir el patrimoni privat, tot i el moment incert.
L’obra coral recupera gran nombre d’artistes i arquitectes de la postguerra catalana oblidats per l’art oficial i la visió de conjunt que ofereix del període.
Però si la guerra va suposar una letargia de tres anys per a l’art i la cultura en general, la irrupció de la dictadura va ser l’estocada que es va carregar gairebé tot el que havia representat la modernitat cultural del període anterior. Art i Cultura de postguerra. Barcelona 1939-1962 aborda com la cultura de la capital catalana va renéixer de les seves cendres i ho fa a partir d’una sèrie de treballs signats per una nova generació d’historiadors. Aleix Catasús i Bernat Puigdollers, també impulsors del projecte, analitzen l’arquitectura i l’escultura, respectivament; Jordi Amat i Marc Gil, el context polític advers; Albert Mercadé, la pintura; Santi Barjau, les arts gràfiques; Rossend Casanova, les arts decoratives; Núria F. Rius, la fotografia, i Abel Cutillas, la literatura. A més, hi ha també la veterania de Francesc Fontbona, que amb Silvia Muñoz repassa les exposicions del període. En la introducció, Àlex Mitrani, que s’ocupa de recuperar al MNAC l’art del període, anuncia que tots aporten una visió actualitzada, i no exempta de polèmica, del període que apareix més complex i ric del que s’havia dit.
Al llibre es fan ben palesos els intents per tornar a l’etapa anterior al conflicte amb esdeveniments com els Salons d’Octubre (des del 1948), en els quals es van exposar representants de les segones avantguardes, com Tàpies, Cuixart o Ràfols Casamada i noms oblidats que no s’han incorporat al cànon i pels quals aposta el llibre més enllà dels de Dau al Set en pintura: Pidelaserra, Jansana, Mercadé, Capdevila. O el Grup R en arquitectura: com Bonet, Duran i Reynalds, Soteras, Romaní i Cendoya, entre d’altres. Passa el mateix amb escultors. fotògrafs i dissenyadors. Els anys seixanta representen l’oberturisme de l’autarquia que va imposar el règim. I la cultura, una vegada més, es va veure influïda per la política: el 1963 es va inaugurar el Museu Picasso després de retirar el nom del pintor de la porta. El Picasso home comunista s’imponia, encara, sobre el pintor de fama mundial.
Picasso en el punto de mira
Nadia Hernández Henche
Universitat de Barcelona
176 pàgines
20 euros
El 1971 Pablo Picasso va fer 90 anys i mig món ho va celebrar. A Espanya, on el règim es debatia entre acceptar el pintor, com a senyal d’obertura, i condemnar la persona pel seu comunisme, els actes van ser mínims. A Madrid i Barcelona, una dotzena de llibreries i galeries d’art que exposaven el pintor van ser atacades per grups de la ultradreta contra la seva visibilitat: el trencament de vidres i el llançament de pots de pintura (Antonio Machado, Visor i Cultart, de Madrid), la destrucció dels gravats de la Suite Vollard de la galeria Theo i el llançament de còctels molotov que van destrossar la galeria Taller de Picasso i la llibreria Cinc d’Oros, totes a Barcelona. Nadia Hernández recupera aquests luctuosos esdeveniments i els inscriu en el context de l’onada de violència contra la cultura que es va viure llavors a diverses ciutats espanyoles.
100 edificios del siglo XX
Diversos autors
Gustavo Gili
256 pàgines
23,90 euros
Fer un cànon, ja sigui de literatura, art o arquitectura, acaba sent excloent, però situa i orienta. L’últim exemple és el que ha fet The Now Institute després de demanar a 50 arquitectes que determinin quins són els 100 millors edificis del segle XX, que estudiants, professionals i amants del primer art haurien de conèixer. El resultat és aquest llibre, del qual es poden fer lectures interessants, com que el pavelló Mies van der Rohe, del 1929 (reconstruït), situat al número 3, supera en una posició el Pompidou de Piano i Rogers; que es prefereix el Guggenheim de Bilbao de Gehry (12è) al primigeni de Wright de Nova York (16è) i que l’arquitecte més ben valorat és Le Corbusier. El primer espanyol és Enric Miralles (49è), autor amb Carme Pinós del Cementiri d’Igualada, el lloc on ell mateix està enterrat des del 2000, després de morir amb 46 anys.
Alta cultura descafeinada
Alberto Santamaría
Siglo XXI
149 pàgines
16 euros
El filòsof i escriptor Alberto Santamaría (Torrelavega, 1976), autor el 2016 de Paradojas de lo cool, en el qual analitzava com allò coolagafa totes les tècniques de l’art transformador i el converteix en fetitxe, torna a la càrrega per parlar de manera crítica de la despolitització de l’art en les últimes dècades, cosa que ha provocat un buit que s’ha omplert de falsa participació. Santamaría planteja com en la cultura actual el capitalisme ha absorbit els processos crítics que han nascut al seu interior i convida a un debat al voltant de les maneres en què certes pràctiques artístiques aborden des de principis del XXI problemes que la dialèctica modernitat-postmodernitat ha deixat en l’aire. Entre aquestes qüestions: el debat entre obra original i còpia, el retorn a la modernitat formalista i la qüestió de la distància entre alta i baixa cultura.
La civilización en la mirada
Mary Beard
Crítica
256 pàgines
21,90 euros
Mary Beard és una de les millors coneixedores de l’antiguitat clàssica. Autora de llibres com SPQR, Pompeya i La veu i el poder de les dones,ara fa una incursió al món de l’art per repassar les primeres imatges del cos humà des de la Grècia clàssica fins a l’Antic Egipte i el primer període de la Xina imperial. Beard busca respondre a preguntes com: per què servien?, quina funció exercien?, com les veien els qui hi convivien? L’autora analitza com la manera de representar el cos de la Grècia clàssica ha marcat la manera occidental de veure l’art, revisita moltes de les obres i explica històries tan esplèndides com la trobada de l’emperador Adrià i la seva cort amb els colossos de Memnó (erigits per Amenofis III al segle XIV aC) poc temps després que morís el seu amant Antínous ofegat al Nil per escoltar els seus misteriosos cants.
Cualladó esencial. Gabriel Cualladó, fotógrafo (1925-2003)
Diversos autors
Comunitat de Madrid
Fundació Catalunya-La Pedrera
272 pàgines. 28 euros
Una exposició posa el focus i actualitza un tema o una persona. És el que passa amb la mostra que es pot veure a la Pedrera sobre Gabriel Cualladó, que, com no podia ser d’una altra manera, està acompanyada d’un magnífic catàleg que quan finalitzi l’exposició (el 30 de juny) quedarà per sempre. Cualladó (Massanassa, València, 1925-Madrid, 2003) compensava les seves escasses paraules amb magnífiques fotografies caracteritzades per una mirada poètica a personatges anònims en escenes sense artificis del seu àmbit més proper. Tot plegat embolcallat en una atmosfera inquietant en què la majoria dels retratats sembla que estiguin a punt de desaparèixer del pla. Exposició i llibre permeten descobrir aquest fotògraf amateurque pertany a una generació en què hi havia molts dels millors, com Miserachs, Masats, Terré, Pomés i un llarg etcètera.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
