Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El colom de Ravensbrück

Amb Neus Català aprenies el que era la vida de debò. La seva mirada, ara que s'ha apagat, ens feia més falta que mai

Neus Català, en sortir del camp de concentració.
Neus Català, en sortir del camp de concentració.

Davant dels negres corbs de Ravensbrück Neus Català va alçar les ales de la humanitat i l'esperança. També les de la memòria. Va sobreviure al camp de concentració —“era també d'extermini”, sostenia sempre ella, i qui l'havia de contradir, si havia estat allí i tenia aquest caràcter que qualsevol li portava la contrària—, i ho va fer sense perdre la fe en la gent, la fe que el món era molt més que aquell forat negre immund on la van llançar.

Un llarg dia vaig tenir el privilegi d'acompanyar-la en una de les visites que va fer al camp, a l'est de Berlín. La vaig veure estremir-se als barracons, a la plaça de recompte, al costat del llac on les SS obligaven a treballar les deportades fins a l'extenuació i la mort. I li vaig aferrar la mà —més espantat que ella— davant dels crematoris. Vaig acabar el recorregut amb tremolor a les cames i llàgrimes als ulls. Però la Neus no va dubtar a donar una segona volta per necessitats d'un equip de televisió. “El meu deure és testimoniar el que va passar aquí”, em va dir abans de tornar a donar una altra volta al molí de l'horror. Quina dona. Forta i valenta. Sempre disposada a lluitar contra l'oblit i contra el retorn dels corbs com havia lluitat contra els nazis i contra la gana, la malaltia i l'agra desesperança del camp.

No va dubtar a enfrontar-se a Enric Marco, l'impostor de Mauthausen, que la temia. Tan petita i tan íntegra i valenta, la Neus. Feta de tenacitat i ferro vell, de principis i de valors de la millor espècie. Ja no es fabrica gent com ella. Una tarda d'hivern a casa seva vam parlar durant hores de la seva vida. Com va passar a França després de la Guerra Civil, com la va detenir la Gestapo carregada amb armes per a la Resistència, els interrogatoris i Ravensbrück. Va caure la nit sense que ella encengués els llums. Amb prou feines ens vèiem d'un costat a l'altre de la taula. I em va dir “et quedaràs a sopar”. No era una pregunta. Va treure uns talls de fuet, una mica de pa i dos gots d'aigua. I va seguir parlant mentre gaudíem del frugal àpat, i les preses apuraven els bols i gemegaven per mitja patata o per les restes de la sopa aigualida de col i tifus.

Amb la Neus aprenies el que era la vida de debò i el que valia i el que tenim cada matí d'aquests temps que ens semblen problemàtics. I a serrar les dents. La seva mirada, ara que s'ha apagat, ens feia més falta que mai. Era també poeta. De versos senzills i directes que recollien la medul·la de la seva experiència. Vola lliure, vella amiga, valerós colom que mai podran atrapar els corbs d'aquest món. Tant de bo fóssim capaços de seguir l'exemple del teu compromís i del teu coratge.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Sobre la firma

Jacinto Antón

Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS