Paul B. Preciado: “El que soc, tant se val, el més important és com puc ser lliure!”

“No soc un home. No soc una dona. No soc heterosexual. No soc homosexual. Soc un dissident del sistema sexe-gènere. El que soc, tant se val, el més important és com puc ser lliure!”. Amb aquesta declaració es presenta el filòsof trans Paul B. Preciado (nascut com a Beatriz a Burgos, 1970), un dels comissaris i gestors artístics més influents i radicals del planeta, que defensa que el sexe és una imposició política i que ha convertit el seu cos en material d’experimentació. Acaba de publicar Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce (Anagrama), en el qual somia amb viure al planeta que va donar origen a l’uranisme, un lloc on no regeixen els principis classificatoris de gènere i raça, tal com ho va pensar Karl Heinrich Ulrichs, primer activista sexual europeu, el 1864, que va encunyar el terme “tercer sexe”.

El llibre és ple de contínues incursions en l’actualitat política i social, amb un bon ventall de referents literaris i mitològics. Hi aborda l’Amèrica de Trump, el zapatisme de Mèxic, el feminisme àrab, la violència masclista, l’assetjament a nens trans, la crisi grega i la polèmica figura d’Assange, entre moltes altres qüestions. Cròniques escrites en aeroports d’un bon nombre de ciutats europees i americanes. Però també amb un vessant íntim i sense pudor, en què explica el seu trànsit personal dels últims anys durant la seva reassignació de sexe; unes cròniques que ha anat publicant al diari Libération des del 2010. “El llibre és una crònica d’aquest encreuament, del viatge personal i de la societat plena de fronteres, que són una tecnologia violenta. Vivim en un canvi de paradigma només comparable al que es va viure al segle XV amb la invenció de la impremta i la colonització. Ara, internet, la intel·ligència artificial i la robotització del treball han canviat les nostres vides i si no afrontem aquest canvi, ens podem carregar el planeta”, explica loquaç i incontinent, després de confessar la seva timidesa, que supera durant la conversa.

“Vaig rebre l’encàrrec en un moment especial per a mi, després de ser destituït el 2015 al Macba, on dirigia els programes públics del museu, després de l’anècdota de l’escultura sodomitzada del rei Joan Carles I de l’exposició La bèstia i el sobirà. En aquell moment vaig acceptar ser comissari a la Documenta de Kassel, cosa que em va obligar a instal·lar-me a Atenes. Paral·lelament, vaig decidir fer el salt, després d’anys de dissidència des del llindar, d’augmentar la dosi de testosterona i entrar en un protocol d’una clínica queer a Nova York per canviar de sexe, començant un viatge en què el meu cos comença a llegir-se com a masculí”, explica.

Aquest canvi l’ha portat de ser “feminista radical a ser trans antiidentitat, ja que la identitat, el gènere i la raça són un invent del patriarcat colonial des del segle XV que continua defensant l’antic règim que sempre pensa de manera binària: home-dona. La nostra tasca no ha de ser d’identificació, sinó de desidentificació crítica davant de les polítiques heteropatriarcals”. I continua: “Si una dona no accedeix a la maternitat, és una pària de la feminitat tota la seva vida. Encara s’ha de lluitar molt”.

El seu canvi l’ha fet sentir com un “espia” en un món d’homes. “Ara que soc un home trans veig que la situació de la dona és pitjor del que m’imaginava. El feminisme és més necessari que mai, però ha d’anar més enllà de renaturalitzar les posicions normatives home-dona i demanar l’abolició de l’assignació masculí-femení de naixement i la seva inscripció al DNI. A partir d’aquí, tot serà com un dòmino, que portarà a una cadena de transformacions institucionals que implicarà, fins i tot, el canvi del que entenem com a democràcia”.

També té frases contràries al moviment LGTB, després de qüestionar que “com pot ser que l’objectiu de les reivindicacions del moviment siguin el matrimoni homosexual i l’adopció. Ja són 30 anys de deriva identitària absurda. La radicalitat del cos viu és l’única batalla. Cal inventar tècniques dissidents davant de la necropolítica que ens portarà a l'extinció. Com a filòsof no tinc res més a dir que criticar de manera radical totes les identitats”, llança Preciado, com a bon deixeble de Jacques Derrida i la seva desconstrucció.

Pel que fa a la presència de la dona als museus, centres que coneix en profunditat, assegura, també radical, que cal despatriarcalitzar la ideologia del museu, més enllà de normalitzar la presència de la dona, buscant la igualtat en el nombre dels artistes que s’exposen.

La seva manera de pensar i les seves columnes periodístiques li han valgut amenaces dels grups d’extrema dreta, com explica Virginie Despentes al pròleg del llibre. També al fet que Preciado no tingui presència a les xarxes socials. “No és un tema del qual m’agradi parlar per no fomentar una altra vegada les crítiques, però evidencien la contrarevolució que s’ha viscut a diferents països amb personatges i partits com Trump, Bolsonaro, el Front Nacional i Vox. Amb humor, com en molts dels seus textos, afirma: “Soc el Galileu del gènere. Espero no acabar a la foguera, com Giordano Bruno”.

Preciado, en una crida a la desidentitat, també parla de la qüestió nacional catalana. “He donat 50.000 voltes pel món i cada vegada que vinc a Catalunya veig que això està cada dia pitjor, però sí que he vist que existeix un procés de crítica a l’Estat nació molt interessant que es duu a terme en grups reduïts, tot i que no és el discurs majoritari, sinó l’identitari i el neonacionalista. El debat Catalunya-Espanya em genera un intens cansament. Cal fer una tasca de desidentificació crítica davant de l’espanyolisme i el catalanisme i les polítiques heteropatriarcals institucionals".

L’activitat de Preciado és frenètica. L’exposició sobre Lorenza Böttner que es va veure a la Virreina de Barcelona està en itinerància. Col·labora amb el Museu d’Art Contemporani de Roma, és filòsof associat al Georges Pompidou de París i dirigeix els treballs del pavelló de Taiwan en la propera biennal de Venècia. Però el que més l’il·lusiona és tornar a Barcelona per Sant Jordi per signar el seu nou llibre. Malgrat que acaba amb un: “Barcelona no m’hi vol. És una ciutat que viu una situació cultural problemàtica”.