Una exconsellera de no-Cultura

A l’exconsellera de Cultura Laura Borràs, no l’he vist mai en cap acte cultural de relleu. Ni tampoc, ja que hi som, en cap d’estar per casa. És a dir, no la vaig veure mai fent res que tingués a veure amb el concepte sota el qual va cobrar puntualment un sou cada mes. Recordo unes declaracions seves, quan el maig del 2018 va assumir la Conselleria de Cultura, declarant amb una èmfasi gairebé religiosa que arribava a aquest departament per servir el seu país i la cultura. La referència al país ja em va fer mala espina. Ja sabem què acostuma a passar quan algú es dedica amb tant d’afany al seu país o s’hi deixa la pell. Ara és rellevada del seu càrrec, se suposa que per servir molt millor aquest país, ja que en el terreny de la cultura, que se sàpiga, mai hi va ser ni se la va esperar. On sí que hi va ser gairebé amb una heroica intrepidesa va ser en les manifestacions a favor dels presos polítics i a la sala del Tribunal Suprem donant-los ànims infatigables; també se la va veure a Brussel·les, em sembla que a la casa de la República catalana corejant les puerilitats de Quim Torra o Carles Puigdemont. En honor a la veritat, cal reconèixer que no va faltar a la cita dels Premis Gaudí. On no hi va ser, i la seva absència va resultar ofensiva, va ser al sepeli de l’editor Claudio López Lamadrid. Es va excusar per raons d’agenda, tot i que potser a la nostra exconsellera li va passar el que li acostuma a passar a la gent una mica fanàtica, que això d’assistir a l’enterrament d’algú que no és de la seva corda ideològica deu ser un pal. Per a enterraments, no n’hi ha cap com els dels correligionaris.

Fa uns dies, alguns carrers de Barcelona van ser ocupats per pianos. Pianos de cua perquè el vianant ocasional que en sabés hi toqués algunes notes. També podia asseure’s a tocar qui no tingués ni idea de música, només per fer anar les tecles i viure l’experiència de produir sons. En el temps que hi vaig ser, es van asseure al piano una noia i dos homes. La noia es va prodigar amb un Mozart molt rococó i provocador. Un dels homes ens va regalar una partitura de Bach executada amb molta convicció. El segon era un noi que no devia passar dels vint-i-tants anys. Va tocar alguna cosa que em va semblar música new age. Era italià i anava amb una noia radiant com el dia que feia. Tothom parava atenció com si no hagués escoltat mai res semblant. I el que més em va cridar l’atenció va ser que la noia va reaccionar com si el noi no l’hagués informat mai del seu do per al piano. Òbviament, el noi va tocar només per a ella. Relato aquestes anècdotes perquè aquell dia vaig experimentar alguna cosa molt semblant al que em va passar fa uns mesos amb l’escultura de Jaume Plensa que ens espera a la sortida del Palau de la Música. Tothom que passa per allà participa de la dona d’enigmàtics ulls tancats. Els nens gairebé hi juguen. Els adults la miren extasiats. O com si la interroguessin.

Plensa i els pianos a l’abast de tothom em van deixar pensant, i això em va donar la sensació d’una cultura viva, una mica irreverent, propera a les persones. Com que mai ho havia vist, vaig voler saber de qui havia estat la feliç idea dels pianos a les voreres. Per un moment vaig albergar l’esperança que fos de la nostra exconsellera de Cultura. Vaig saber de seguida que qui va dissenyar aquest format musical per instal·lar-lo en plena via pública va ser l’associació del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona i que funciona des de fa molts anys, amb la col·laboració de la Fundació Jesús Serra, la Diputació de Barcelona, la Generalitat i diversos ajuntaments de Catalunya. Vaig continuar buscant en la meva memòria més immediata algun esdeveniment digne d’esment en què la consellera Laura Borràs, en honor de l’enriquiment de la sensibilitat i de l’esperit artístic de la ciutadania de Catalunya, hagués participat o bé un en què hagués estat la principal iniciadora o inspiradora, i no vaig trobar res.

Un conseller (o ministre) de Cultura no arriba a aquest càrrec per jurar que la servirà i després tal dia farà un any. Arriba a aquest privilegiat càrrec per fer cultura, per posar pianos als carrers. I si fos possible, poetes, mags, titellaires i narradors de contes. Sé que això és impossible. Però un conseller de Cultura ha de donar la sensació que això s’hauria de fer. O almenys que aquesta meravellosa bogeria se li va passar pel cap.