Parlar, avui, en quartets i tercets

Un sonet és una composició poètica de catorze versos, habitualment decasíl·labs. Sonet és el diminutiu de so; so, en el sentit de cançó o poema. Una cançó breu, doncs. Fingint una etimologia impossible, Àngel Terron va titular uns seus sonets Sons nets (2004). Seguint el joc, Carles Rebassa (Palma, 1977) publica ara uns Sons bruts. S’hi adverteix una voluntat de transgressió que l’ús d’una forma tradicional semblaria contradir. Segons confessió pròpia, es tracta del resultat de quinze anys de practicar el sonet, impulsat per “un desamor insofrible”, cosa que connecta directament amb els primers grans sonetistes, com Dant i Petrarca. Es tracta d’un recull de 68 sonets, més un altre que compleix la funció de nota autobiogràfica, homologable en extensió doncs a Sol, i de dol, de J. V. Foix, que en conté 70. No és freqüent avui dia que algú es llanci decididament a cultivar una forma regulada; per això fa falta que confiï en les possibilitats d’aquesta forma. N’hi ha prou de conèixer superficialment Ronsard, Shakespeare, Quevedo o Carner per veure que el sonet pot satisfer les necessitats expressives d’avui dia i que la invenció de noves maneres de compondre no implica que les antigues hagin caducat. Borges en va parlar com d’un arquetip, per la seva provada capacitat de vehicular múltiples aspectes de la realitat humana; això no és cap virtut inherent a un determinat nombre de versos i síl·labes, sinó al seu ús continu al llarg dels segles, del XIII fins ara. El primer pas per fer poesia és reconèixer aquest llegat, no pas abominar-lo.

'Sons bruts'

Carles Rebassa

Proa

90 pàg.

15,50 euros

En un moment d’inseguretats formals i d’experimentacions lúdiques, pot ser un bon senyal que el premi Carles Riba hagi recaigut en un llibre amb un propòsit tan ben definit. Els sonets de Rebassa, que ha publicat uns quants reculls de poemes i una novel·la (Eren ells, premis Pin i Soler i Ciutat de Barcelona), són formalment impecables: tots els versos són decasíl·labs i l’esquema de rimes és el més habitual. Presumiblement, ens ha estalviat les primeres provatures i ens ha donat només els ben acabats. Un dels problemes que amenacen l’autor que vulgui fer servir formes heretades és caure en la imitació; en aquest cas s’hi observa un esforç per trobar una manera de parlar pròpia i que reflecteixi el moment actual de la llengua sense artificis que la desfigurin.

Certament, ningú no parla en quartets ni tercets en la vida real, però la màgia literària resideix a fer-nos creure que la veu del sonet s’expressa amb tota naturalitat. Rebassa ho aconsegueix. Exposa sentiments de sempre —el dolor per la separació de l’amant, l’afany per recuperar-lo, l’amor que es torna odi— amb expressions fàcils d’entendre, fins i tot amb la vulgaritat d’una conversa entre amics: “… per l’arena de la vida / jo vull no socarrar-me el cul de tu”. I a diferència dels poetes que situen l’experiència amorosa en un entorn inconcret, aquí hi ha punts de concreció que ens aproximen a la història: “quan tu em deixis tot sol, jorn fosc, per Palma”. Per dir-ho amb un terme propi de la poesia trobadoresca, aquest és un trobar leu, lleuger, sense rebuscaments retòrics, i les imatges són immediatament comprensibles. Enemic dels eufemismes i no gaire diplomàtic, el seu llenguatge vol ser directe i no defuig els mots malsonants. Per exemple, en una enumeració de “plaers veritables”, que fa pensar en el Poema de los dones, de Borges, hi consten aquests: “Cagar a la mar. Boixar amb desconeguts”. Cal dir que la literatura, afortunadament, ni avala ni condemna les conductes de risc.