No parlo català, i què?

Som en una nova dimensió amb la candidatura al Congrés de Cayetana Álvarez de Toledo per Barcelona, ens trobem davant d’una cosa que no havia passat abans: em presento per ser elegida pels catalans a través del sufragi universal, però no parlo català, i el fet que no parli català dona encara més sentit a la meva candidatura. Què us pensàveu, que havia de parlar en català? Ca! Amb la llengua comuna me’n basto, i si protestes per una cosa tan òbvia ets un excloent, un xenòfob, un supremacista. Amb tot el respecte de què he estat capaç, he preguntat per Twitter a Álvarez de Toledo si almenys entén el català, però s’han complert els pronòstics i no he obtingut resposta.

És una nova dimensió perquè fins ara els populars no havien presentat mai al Congrés (tampoc al Parlament) un candidat que no parlés català, entre els Miquel Àngel Planas (1982, 1986), Jorge Fernández Díaz (1989, 1993, 2011, 2015, 2016), Josep Maria Trias de Bes (1996), Josep Piqué (2000) i Dolors Nadal (2004, 2008), i és sabut que tampoc Ciutadans havia apel·lat a la llengua comuna per excusar el seu domini de l’idioma i que tant Albert Rivera com Inés Arrimadas sí que parlen català. El seu era un cas ideològic: en virtut de la seva acció política i de la connotació que volguessin atorgar al seu missatge, empraven una llengua o l’altra en exercici lliure del seu bilingüisme, però el cas d’Álvarez de Toledo és més simple: ella no parla català. I què?

De fet el PP no fa altra cosa que portar a les últimes conseqüències els dos principis que guien la seva acció lingüística: el primer, que per la Constitució tens el deure de saber espanyol, però no pas de saber cap altra llengua (al seu moment tampoc es va permetre que l’Estatut expressés el mateix per al català); i el segon, que per accedir a la funció pública el català no pot ser un requisit, sinó només un mèrit. Vist així, si no tens cap obligació constitucional de saber català i penses fermament que pots prestar un servei públic sense conèixer la llengua de l’administrat, aleshores la conclusió cau per propi pes: no hi ha cap necessitat de parlar català. Si al País Basc ja passa amb l’euskera, amb candidats que no hi entenen un borrall, sembla que ara ens toca a nosaltres.

La incògnita, ara, és saber qui perjudica i qui beneficia que una candidata es vanti de monolingüisme, avesats com estàvem a una altra candidata (Arrimadas) que es vanta de bilingüisme i que, cal admetre-ho, exhibeix un català prou decent. Què en dirà la candidata de Ciutadans? Farà campanya només en castellà o presumirà de parlar català? O la defensa de la llengua catalana, ni que sigui en mode bilingüe, la farà massa suspecta de defensar trets identitaris? Alguna vegada hem esmentat aquí el tuit d’Oriol Bartomeus que, citant el CEO, parla de la polarització política d’acord amb la llengua d’origen: cada cop més, el parlant castellanoparlant s’inclina políticament cap a opcions unionistes, i a l’inrevés per al catalanoparlant respecte del sobiranisme. Difícilment, doncs, Cayetana Álvarez de Toledo interpel·larà ningú que s’inclini per opcions sobiranistes i, en canvi, pot fer molt de mal al partit taronja, dipositari de la majoria del vot castellanoparlant monolingüe.

Ciutadans s’ha passat tota la seva vida política defensant un bilingüisme fake, aquell que servia de coartada per garantir el monolingüisme, però ara es trobarà de morros amb la defensa explícita i desacomplexada d’aquest mateix monolingüisme, molt en la línia del que ja deia un dels seus intel·lectuals de referència, Fernando Savater: “¡Tens dret de ser monolingüe en castellà!”. La jugada del PP s’ha vist com un menyspreu cap a la llengua catalana (i ho és, ja no ens ve d’aquí), però és sobretot reflex dels esforços per retallar suports a Ciutadans amb un discurs que deu haver descol·locat la mateixa Vox: el seu candidat, Ignacio Garriga, sí que parla català.