La precarietat es fa crònica

La precarietat emergeix com una nova classe social. Si no es reverteix la pèrdua de drets laborals, socials i polítics que està patint el món del treball, serem testimonis de l’aparició d’un monstre polític. Ho va advertir Guy Standing, professor de la Universitat de Londres, en el seu llibre El precariado, una nova classe social, una de les obres més citades pels qui es preocupen per l’evolució del treball. El llibre es va publicar a Espanya el 2013. Des de llavors, les coses no han millorat, malgrat que la crisi econòmica del 2008 es dona per superada, i el monstre polític comença a prendre forma amb el creixement de l’extrema dreta també al nostre país.

L’extensió i la consolidació de la precarietat està provocant la cronificació de la pobresa. Els darrers dies han aparegut estudis que corroboren la profunditat d’una ferida social que no cicatritza. La desigualtat continua augmentant malgrat que l’economia espanyola se situa entre les que més creixen a Europa, la qual cosa significa que estem davant d’una tendència estructural que va més enllà del cicle econòmic.

L’últim informe social d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) assenyala que un 20% de la població viu en la pobresa, davant del 16,9% de mitjana a la Unió Europea, i la meitat dels catalans té dificultats per arribar a final de mes, incloses persones que tenen feina a temps complet. El 20% de la població amb una renda més alta ingressa 5,7 vegades més que el 20% amb una renda inferior, quan el 2016 la diferència era 5,5 vegades. Continua pujant. A l’augment de la bretxa contribueix el fet que el 87% dels contractes de treball que se signen són temporals. La descripció que fa Guy Standing dels efectes de la precarietat s’ajusta com l’anell al dit a la situació que descriu l’informe d’ECAS. La inestabilitat laboral i la inseguretat han passat a formar part de l’experiència vital no només de les capes populars sinó també de les classes mitjanes.

“El sistema de distribució d’ingressos del segle XX s’ha enfonsat”, sosté Standing. Dins de la renda nacional, les rendes del treball i les del capital solien ser estables. Amb la globalització, les rendes del treball no deixen de perdre poder adquisitiu mentre que les del capital continuen augmentant, i entre aquestes, especialment la dels rendistes, és a dir, la d’aquells que viuen de buscar la millor inversió, gairebé sempre especulativa, per als diners acumulats.

Algunes regles econòmiques s’han trencat. Abans, quan la productivitat pujava, els salaris també creixien. Ara ja no és així. Com tampoc havia passat que, quan el PIB creixia per sobre del 3%, es mantenia una taxa de desocupació per sobre del 18%. I si l’ocupació augmentava, el salari mitjà també ho feia. Ara tampoc és així. Es crea ocupació, però una part d’aquesta ocupació és de tan mala qualitat, que no repercuteix en una millora salarial.

Sempre s’ha dit que l’estructura productiva espanyola era molt atípica —anòmala, segons alguns observadors—: en la part recessiva del cicle destruïa ocupació amb molta rapidesa, però també en creava amb més intensitat en la fase de recuperació. Aquesta vegada, la primera part de la premissa s’ha complert, però la segona, no. Es crea ocupació, però encara tenim una taxa anormalment alta d’atur i, a més, l’ocupació que es crea és precària.

A tot això cal afegir altres condicions estructurals que incideixen sobre la qualitat de vida d’aquestes noves classes precàries cada vegada més extenses, que ara inclouen joves ben formats però subtreballadors, de manera que els qui es troben en el pou cada vegada tenen menys possibilitats de remuntar. Una d’aquestes condicions és que les famílies catalanes i espanyoles han de suportar uns preus desproporcionadament elevats de béns i serveis bàsics. El cost de l’habitatge i els subministraments elementals com l’aigua, la llum, el telèfon o la calefacció són anormalment alts, la qual cosa significa que en les llars amb ingressos baixos, ni tan sols aconsegueixen cobrir la subsistència.

El salari mitjà a Catalunya era de 1.725 euros bruts al mes el 2018, mentre que el lloguer mitjà a la ciutat de Barcelona era de 950 euros al mes i a Nou Barris, amb una renda molt inferior a la mitjana, de 680. Durant els darrers 15 anys els lloguers han augmentat un 48% a l’àrea metropolitana.

I tot això en què es tradueix? Doncs es tradueix, per exemple, que els catalans de rendes altes viuen una mitjana de 12 anys més que els de rendes baixes, segons un altre estudi publicat a Medicine Preventive amb dades de sis milions de catalans.

Parlaran d’això, els candidats, durant la campanya electoral?