Rebel amb causa

Ahir va explotar, tot i que a distància, un duel volcànic de titans. Més exacte: de mites vivents.

A l’Olimp de les figures mítiques de la sobirania catalana destaquen dos seductors, de factura molt dispar.

Un és el major Trapero, consolidat per la seva capacitat d’empatia comunicativa quan els atemptats del 17-A. La conserva, subratllen les compas, malgrat que declara sense barba ni uniforme. Trapero és el seny.

L’altre mite, sorry, és Carles Puigdemont, per la seva astúcia, les fugides i els trucs màgics contra l’ordre i l’Estat. Preparats de guitarra, Joan Baez i pastisseria carlina, ressuscita un vell son anàrquic d’aquest país català sense (amb prou feines) gran política.

És la rauxa catalana, tan pròpia de Roca Guinarda, el bandoler Roque Ginart immortalitzat per Cervantes al Quixot.

Ahir va ser dia olímpic. El mite Trapero va matar el mite Puigdemont.

James Dean era aparentment el rebel sense causa per antonomàsia. El rebel sense una altra causa que la noia dels seus amors encarnada per Nathalie Wood, que el va portar a desafiar els seus pares, la seva colla, el món sencer.

Trapero va encarnar el rebel amb causa: la del seu uniforme. Passa amb gent de diferents professions, que veuen el seu ofici com l’ofici de viure. Es va declarar humiliat per l’“ofensiu” tracte rebut pel coronel Pérez de los Cobos, que va dir—guerra de gorres— que el desplegament dels Mossos “va ser una estafa, el que no s’ha vist mai”.

Així que va procurar desmuntar-ho. Ho va fer subratllant i completant la defensa que els seus subordinats Castellví i Quevedo van iniciar aquí aquesta setmana.

És a dir, que els policies catalans no van ser passius; que el seu pla operatiu va ser l’únic dels tres cossos; que el seu desplegament de “binomis” a les escoles de l’1-O era part d’un “dispositiu compartit”...

Però la tralla de més quantia va ser per desmuntar Puigdemont. Anunciar que la cúpula dels Mossos va ultimar dos dies abans de proclamar-se la independència (el 27-O) la seva detenció i la del Govern, un per un, és vidriol de capacitat corrosiva letal.

Perquè ho van prometre i ho van oferir al Tribunal Superior català i està escrit.

I per raons de causa, havien de complir el “mandat judicial” i defensar la “legalitat” i “la Constitució”: “No acompanyàvem el projecte independentista”, va blasfemar contra la bíblia de la secessió.

L’uniformat va blindar, doncs, l’uniforme de les proclames del Govern. No d’instruccions concretes per interferir la tasca del cos, que va dir que no n’hi havia.

I va repartir així cartes en aquest procés del procés. Va mirar per la seva innocència, qüestionada a l’Audiència Nacional: si va convèncer el Suprem, ho tindrà millor més avall.

Va arruïnar els consellers del Govern, però sobretot políticament. “Ja que només el president va respondre “facin la feina que hagin de fer”, va ajudar els reus presents. I va relativitzar l’acusació de complotar basant-se en una força policial amenaçadora, aquest complement a la rebel·lió descrita.

La seva rebel·lia era amb causa.