Passeigs dissuasius

Una nova escullera ha obert uns quants metres a partir de l’hotel Vela. Una obra cavalcada sobre el mur de formigó de l’escullera existent que ha format un passeig i uns locals a sota, tancats amb una gelosia de grans dimensions. Una nova construcció que formarà part dels llocs vora mar amb els quals aquesta ciutat mediterrània demostra el seu raquitisme marítim. És ara el tercer passeig marítim, amb el de la Barceloneta i el passeig per excel·lència, el vell passeig de l’escullera, el més popular i informal, avui arraconat i castigat. Un lloc en el qual convivien diverses coses amb la naturalitat excepcional que donen els diumenges.

El més destacable eren les diverses utilitats que les persones havien sabut treure d’aquell passeig no pensat com a passeig. La primera, òbviament, era la mateixa escullera, convertida, per obra i gràcia de la gent, en un passeig informal, aïllat i gens urbà. Es passejava per un lloc podríem dir prohibit però tolerat, que ara ha acabat essent proscrit gràcies al pont llevadís. La gent seia als paretons que evitaven que els cotxes poguessin sortir del ferm, transformats així en bancs dominicals des d’on badar veient el mar i deixar-se hipnotitzar pel renou de les onades. Alguns s’enfilaven als grans blocs de formigó de l’escullera per seure a primera línia, saltant d’un bloc a l’altre i caminat per impossibles plans inclinats, jugant sobre uns objectes que ens han prohibit a poc a poc i que ara semblen reservats al trial indoor. Dissenyar és fixar-se en coses com aquestes.

A la llarga línia asfaltada hi havia els cotxes que buscaven un lloc per aparcar, les persones que passejaven, els que passaven l’estona asseguts als paretons, els que seien als cotxes, els que preferien fer-ho als blocs de l’escullera i els que pescaven. Successivament, uns servien d’espectacle als altres. A partir del restaurant Porta Coeli, on s’aturaven les Golondrines, encara es podia seguir a peu per un passeig paral·lel al mur que separava la darrera escullera de la bocana del port; allà, el passeig consistia a anar fins al final, sense més distracció que tafanejar els llocs que any rere any els pescadors domingueros reconstruïen en arribar el bon temps. Aquests llocs eren molt enginyosos i potser la millor lliçó de disseny popular que he vist mai a la capital del disseny. Recordo haver portat els meus estudiants a veure’ls i convidar-los que tractessin de fer una versió d’aquelles construccions realitzades superant dificultats bàsiques, com ara fer formigó sense disposar d’aigua corrent, ancorar estructures sense les eines adequades, construir sobre diferents plans inclinats i simplificar la construcció, cosa que volia dir reduir el pes del que s’havia de carretejar fins allà. Ara està prohibit passar i pescar.

El nou passeig no té res d’això. Passejar per allà està reservat a cultivar la manca d’imaginació, que, en definitiva, és la negació per divertir-se lliurement. Representa de manera crua i sense maquillatge la idea d’avui dia de passar l’estona en espais dissenyats per a atletes. Són moltes les coses que contribueixen que aquest nou lloc no tingui la qualitat que tenia la vella escullera, coses ara castigades i reprimides. L’exemple més rabiós és la nova barana, si és que es pot anomenar així. Una peça de grans dimensions, amb petits esglaonaments, molta fondària i pendent calculat, un exemple de disseny repressor —dissuasiu, se’n diu—, que obliga a donar l’esquena al mar i evita poder seure de cap manera raonable, afavorint que prevalguin la roba esportiva i les postures pròpies de fer estiraments, en definitiva. Castiga la gent que no són atletes a adoptar postures incòmodes i els deixa sense cap lloc pla per seure; tan sols es pot caminar.

L’únic lloc amb un cert èxit és al final, on la gent pot seure en uns graons provisionals veient el final del port darrere unes reixes antiavalots. Si això no fos suficient, la barana no permet veure on trenquen les ones, tan sols es pot veure el mar de lluny, sense cap referència propera, i se’ns priva així del plaer de mirar i sentir la rutinària carícia de les onades contra l’escullera. Adduiran mesures de seguretat, però es tracta d’una escullera: n’hi hauria d’haver prou d’advertir que el lloc té inconvenients i que qui passeja per allà ho fa sota la seva responsabilitat, exactament com passa al port, que, per cert, no té baranes ni barreres. En canvi, la ciutat necessita barreres contra projectes així, i comissions que els avaluïn.